Jordi Bilbeny i la mata de jonc

(Carta de recolzament d'en XM a en Jordi Bilbeny)

He recordat "l'eximpli de la mata de jonc" del meu amic Ramon Muntaner (el bo empordanès, no pas el malvat Ramon Muntaner bis que és el Darth Vader de la SGAE).

"La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l'arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà" (Ramon Muntaner a la seva Crònica).

Penso que amb la teoria (teoria o més aviat evidències) d'en Jordi Bilbeny podem fer el mateix. Si fins ara en Jordi ha sigut un sol jonc. Però si anem sumant joncs i ens mantenim units en la mateixa lluita, doncs serem com la mata de jonc.

Salut.

www.HistoCat.cat

El verdader Miguel de Cervantes, localitzat

Com ja fa temps que dic i he escrit, Miguel de Cervantes, havia de ser un membre de la família dels Servent de Xixona. La descripció que ens dóna Gaspar de Escolano de tres germans Servent, que estan al servei del rei Felip I (segon de Castella), i que participen a les guerres de Flandes, d'Itàlia i del Nord d'Àfrica coincideixen perfectament amb els fets militars de la vida de Cervantes, que també va participar com a soldat en aquests tres fronts, a més de ser un servidor del rei Felip.

Jo deia que En Cervantes era un Servent, però, atesa la manca total d'informació que patim, no podia dir si realment es deia Miquel o era un dels tres germans de què parlava l'Escolano i que s'anomenen Andreu, Jeroni i Felip, i que tots tres també van resultar esguerrats per raó d'una ferida en una guerra.

Ara bé, la incursió que vaig fer ahir a la Biblioteca Fernando Galiana de Xixona, m'ha permès consultar una Historia de Jijona, d'aquest mateix Galiana, a qui el municipi li dedicaria la biblioteca. El llibre dedica un capítol sencer a parlar dels famosos germans Servent de Xixona. Són vuit. I tots prou importants. Ara escric de memòria, però jo diria que En Jeroni Servent va ser el tinent o lloctinent del virrei de València i membre del Consell de Guerra de Sa Majestat. Llavors, quan els biògrafs d'En Cervantes ens diuen que la seva mare demana al rei que intervingui per alliberar al seu fill, i aquest ordena de solucionar el tema al virrei de València i al seu Consell de Guerra, és evident que un dels responsables de resoldre l'afer avia de ser el seu germà Jeroni. I la mare no faria res més que negociar els punts del rescat amb un altre dels seus fills.

Per acabar-ho d'adobar, entre els fills es troba també un Miquel Servent, mort en combat. I un Joan Miquel, de qui el cronista Escolano, ens diu que "darrerament a excel·lit per les seves gestes". Aquest darrerament fa referència al moment que el cronista escrivia, perquè era un contemporani seu i l'avia de conèixer personalment.

Però, com que ja no se'n parla més al llibre, ni se'ns diu en què va excel·lir i
quines van ser les seves gestes, crec que som davant de la contraprova que em calia: si l'han esborrat i és l'únic dels vuit germans de qui no sabem re, és que és ell. Es diu Miquel (Joan Miquel) i és un Servent. Era també militar. I va excel·lir en alguna cosa important a les darreries del segle XVI, raó per la qual el cronista esmenta les seves gestes. Però la seva biografia ja s'ha esborrat.

És ell. Ara només cal aprofundir el tema.

Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

Suggeriments a en Tais Bastida per a la restauració del concepte de renaixement artístic i de l’art reinaxentista català (IV)

(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais Bastida)

Tais Bastida
Bé, té tota la lògica del món. Només tenint en compte l'exemple historiogràfic del cas colombí i la llarga experiència de convivència amb els nostres malaurats veïns, tot el que dius és perfectament viable i més lògic que la versió oficial.

Suposo que el que em passa és que m'aclapara d'una forma brutal pensar en aquest salt qualitatiu tant important i estrepidor d'una manipulació i eliminació bàsicament documental a una altra de física, vull dir, que m'aclapara pensar que la mateixa eliminació documental i de memòria de la que parlava fins ara, existeixi també de la mateixa forma brutal en un pla físic... passar a pensar de quilos de paper a tones de pedra... vaja home... déu ni dó... m'ha entrat una suor freda...

Bé, ara ja estic situat, suposo. Començarem llegint, que és el que toca. Ja he trobat una llibreria a BCN que tenen el llibre que em vas dir (el títol era el que em donaves).


Jordi Bilbeny
No crec que siguin tones de pedra. Deuen ser pedres i prou. És molt possible que també que Catalunya hagi creat també el seu renaixement fora del Principat. Tal vegada a Nàpols, Sicília o Amèrica. No ho sé. Només sé que Catalunya, que ja comença a donar mostres d'un renaixement incipient durant la primera meitat del segle XV, aquest corrent artístic s'estronqui de cop i volta, com per art d'encantament i només en quedin quatre mostres escadusseres, com la que et deia del Mausoleu d'En Cardona, a Bellpuig. Potser la sòlida estructura de l'edifici no fa un salt definitiu i s'allarga el gòtic, lentament. Potser només han fet desaparèixer retaules, capelles, quadres, escultures, orfebreria, coses més fàcils de fer anar amunt i avall i de resituar, i alguna obra més concreta. Potser el gòtic ja era prou funcional i els arquitectes van pensar que amb petites reformes tot ja anava bé. No ho sé. Aquí a Arenys, la nova església, dedicada a Sant Martí, es comença de nova planta al 1514. M'agradaria que un dia hi vinguessis a fer un cop d'ull. Quant a l'estructura, més aviat sembla una església romànica eixamplada. Però el retaule ja és del Grec (sí, d'En Pere Serafí), les talles són d'En Liatzasolo i l'obra d'En Joan de Torres, que els nostres savis anomenen de Tours, perquè diuen que ve de França, i a despit que ell mateix se signi --com es pot comprovar nítidament-- de "Torres".

Et dic que tot això m'agafa tant de nou com a tu. Home, tota la documentació de desenes de cases nobles catalanes, ja són escampades arreu d'Espanya. I els arxius eclesiàstics van rebre el seu cop amb la desamortització. Sant Jeroni de la Murtra, que era un monestir on els reis hi feien sojorns llargs i on els reis Catòlics i van rebre En Colom i des d'on van preparar una bona part del segon viatge, on Carles I també s'hi refugiava, avui dia sembla una casa de pagès en ruïnes. I què me'n dius de l'armeria de Ripoll? On és? On paren les armes catalanes, que en el seu moment van significar una autèntica revolució tecnològica i militar? I ja et deia que les Drassanes de Barcelona es van salvar per la mobilització popular. Si un edifici tan significatiu i símbol del poder naval i mercantil català medieval, ja avia d'anar a terra i es va aconseguir aturar, i per això mateix sabem que es volia enderrocar, què no haurà passat amb aquells enderrocs dels quals no n'ha quedat constància documental o s'han fet passar per obres de reforma i modernització necessàries? No crec que parlem de tones. Vull pensar que no. Però sí que estic convençut que ha passat alguna cosa estranya en aquest punt precís de la nostra història artística.

Bé, això és com ho veig.

I si m'hi entretingués una mica, segur que en podria bastir algun article enraonat.

www.HistoCat.cat

Suggeriments a en Tais Bastida per a la restauració del concepte de renaixement artístic i de l’art reinaxentista català (III)

(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais Bastida)

Tais Bastida
Sí, bé, ja te n'havia sentit a parlar de tot això. Òbviament, només pel fet que això vingui de tu, ja és tota una qüestió per a revisar, perquè a ningú se li escapa el teu paper revelador.

L'art català que surt del principat té una evolució, és clar, ja no només a Amèrica, sinó abans, pel seu pas per Sicília, etc. és lògic que sigui així, de la mateixa manera que és lògic que el que hi hagi a Amèrica sigui bastant diferent que el que hi ha al principat, només pel lapsus temporal.

El sepulcre de Ramon Folc de Cardona (avantpassat d'un col·lega napolità, per altra banda historiador de l'art), és molt important i ha estat bastant deixat de banda, però no he sentit que sigui el més important d'Europa... potser ho és d'aquells anys en concret, però tot i així, deu-n’hi dó, perquè n'hi ha un grapat.

El que no entenc és lo de la demografia, perquè sempre he sentit que això està molt ben estudiat, no? Puc entendre que els estudis econòmics fallin pel fet que no busquen on els haurien de buscar, els diners, sobretot tenint en compte els conflictes catalans, bàndols, etc., però les evolucions demogràfiques, etc. no sé com es pot manipular...

Suggereixes per altra banda que han eliminat desenes i centenars d'obres d'art? Bé, ara fa algun any van trobar unes pintures reinaxentistes amagades en un fals sostre de la catedral de València i, per cert, no n'he sentit a parlar més... però vaja, suposo que estaríem parlant de centenars d'obres, no? El que sí que s'accepta és la preeminència de València i Tortosa, en aquest període i en àmbit català.

Bé, no sé, suposo que anirà sortint, no?


Jordi Bilbeny
La majoria de demògrafs creuen que a Catalunya hi va haver una decadència. Tothom ho diu. I tothom ho repeteix. Llavors, diuen que és normal, perquè Catalunya queda estancada i Castella repobla Amèrica. Aleshores, si Castella repobla Amèrica és que estava superpoblada i Catalunya superdespoblada. Llavors, els estudis demogràfics no poden contradir això i s'ajusten a aquesta veritat prefabricada. I conseqüentment, en resulta que Castella té no sé quantes vegades més de població que Catalunya. I així es va fent la bola. Quin estudiós dirà que Castella té una població molt disseminada i pobra? Però, els fets és que Castella és un regne sec, sense una classe social mitjana potent, sense banca, sense una burgesia com la catalana, sense mercats escampats pel món, sense imperi naval, sense imperi mercantil, sense infraestructura virregnal, que permet una articulació de regnes independents sota la mateixa monarquia. Les novel·les i la literatura, en general, parlen profusament d'aquesta misèria endèmica castellana. Però que com els llibres arreglats diuen tot el contrari han acabat atorgant a Castella la realitat catalana. A més a més, no es poden fer números ni índex demogràfics iguals, perquè a Castella la població, fora del senyor feudal, és molt rural. I a Catalunya, fins i tots a les poblacions de muntanya, hi ha unes classes mercantils puixants. Això vol dir que l'estructura de la família també hauria de ser diferent. I els còmputs no es poden fer atorgant 4 habitants per foc a tot arreu. Jo intueixo que, una família de mercaders, a Catalunya avia d'estar formada per dues o tres vegades més de gent. La família Colom per exemple, que he estudiat i de la qual n'ha quedat un Llibre de Comptes, són pare i mare i deu fills, amb tots els servents, els mestres d'esgrima, els mossos de cavallerissa, les dides, els esclaus i les esclaves, i vés a saber què més. Llavors, almenys a Can Colom, de BArcelona, almenys hi vivien 20 persones. Si ho anem fent així, els números han de canviar a la força. I de fet, s'ajusten més amb tot un seguit d'escriptors que parlen de Catalunya com una magrana a punt de rebentar. Un estudi ben travat i precís sobre la collonada de la decadència el va publicar fa uns anys l'Albert Garcia Espuche. Al seu llibre pinta Barcelona com un motor econòmic impressionant. Ell diu que les seves conclusions són diferents als estudis fins llavors editats, perquè aquests treien la informació dels llibres oficials i ell de documentació notarial inèdita.

D'altra banda, també hauríem de tenir en compte que quan es parla de Castella, s'hi integren els antics regnes de Múrcia, Sevilla, Granada, Galícia, Astúries i Lleó. I, en canvi, quan es parla de Catalunya, només es fa referència a les actuals quatre províncies espanyoles del Principat. En canvi, si es comptés dins de la Nació Catalana, tal com feien els tractadistes i els historiadors coetanis, el principat de Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sardenya, Nàpols i Sicília, aquí hi ha molta més gent que a Castella. I si no fem els números d'aquesta manera, tampoc no entenem re.

Sí, les coses canvien. Si Barruguet, Lleó Baptista Albert, Murillo, Velasques, El grec i el Bosh són catalans, és evident que l'art català ha desaparegut. Si Santa Teresa, Sant Ignasi, Servent, el Pare Cases, Antoni de Herrera (un Ferrer o un Farrera), Per Màrtir d'Anguera, alonso de Ercilla (un Erill), Aimeric Despuig, és evident que la literatura catalana ha desaparegut. Ha desaparegut la gran escola alquimista catalana, la càbala catalana, l'armeria catalana (Jaume I ja duia una arma de foc!), els viatgers catalans, els descobridors catalans d'Amèrica, els cosmògrafs catalans, per què no avia de desaparèixer l'art català. On és el monestir barceloní de Sant Francesc? I el de Santa Caterina? I la casa Gralla? I la calçada del famós port de Pals? I el barri de la Ribera? I l'escola Imperial que va crear En Ferran Colom a Barcelona? I la bilbioteca Colombina, la col·lecció més important de llibres que hi avia a Europa? Sabies que la societat civil barcelonina va poder aturar l'enderroc de les drassanes, que s'avien de tirar a terra a mitjan segle XIX? Vist això així, on és l'art català del reinaixement?

Aquesta és una tasca que heu de fer els istoriadors de l'art. I com més decidida sigui la urgència amb què us hi poseu, més aviat en treurem els fruits. O és que els espanyols ho van trinxar tot menys un art que ens podia fer passar als ulls del món com una nació culta, refinada i capdavantera?

www.HistoCat.cat

Suggeriments a en Tais Bastida per a la restauració del concepte de renaixement artístic i de l’art reinaxentista català (II)

(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais Bastida)

Tais Bastida
Bé, ja veus que tinc pendent el teu llibre, que està en la secció de lectures pendents o començades (això no és un greuge, al contrari, està al costat, per exemple, de la ilíada), però no es pot fer tot en aquesta vida. Què hi farem, tinc el temps hipotecat fins al juliol del 2007; però no passa res, que això no és una carrera de velocitat, sinó de fons, no?

Així doncs, abans de posar-me seriosament en tot això, el primer que hauré de fer és llegir-me el Colom príncep de Catalunya.

Mira que m'ensumava que alguna cosa havia de tenir amb Sicília, tot plegat. El primer que hagi de passar per Itàlia ja se li pot encarregar que miri de trobar dos llibres que tinc en la secció de "bibliografia pendent".


Jordi Bilbeny
Per trobar llibres de vell, mira:

-iberlibro.com
-alibris.com
-abebooks.com

Hi ha molta cosa! Jo he fet una gran part de la meva biblioteca comprant aquí. Bona sort!

Per cert, coneixes uns llibres de començament de segle que es diu "L'expansió de l'art català al món" o una cosa semblant? Segur que et podria ajudar. Perquè l'art català, que es porta a Mallorca i València, i a Sicília i a Sardenya i a Nàpols i a Grècia, després també es portarà a Amèrica. Tal vegada hi podries trobar alguna mena de fil argumental o definidor. O fins i tot evolutiu. I això explicaria alguna cosa de, per què l'art americà no és exactament l'art català del principat.

Pel que fa al renaixement, el mausoleu ranaixentista més important d'Europa, segons em van dir allà, és a Bellpuig. Un petit poble, té el mausoleu renaixentista més important d'Europa i a Barcelona, València, Girona, Vic, Palma, no hi ha re? El mausoleu de Bellpuig és pegat per en Ramon Folc de Cardona, virrei de Nàpols. Els altres virreis es mamaven el dit? I els Almiralls també? I els governadors generals passaven de l'art? Aleshores com s'explica el boom artístic del s.XVI? No creus que si amb la història s'ha perpetrat una devastació documental sense precedents, no haurien hagut de fer el mateix amb l'art? Si estàvem amb decadència i no hi avia gent, perquè era només Castella la que rebentava de gent, i estàvem tancats al Mediterrani i Castella oberta al món, no creus que amb l'art no han fet el mateix? Perquè si ara sabíem que Amèrica va ser una gesta nàutica, humana, civilitzadora catalana, com totes les gestes anteriors d'expansió i d'obertura hispàniques, és que a Catalunya no hi avia recessió demogràfica.

Llavors, doncs, què ha passat amb l'art i més exactament amb el Renaixement? Si els primers símptomes ja es donen a la Cort d'Alfons el Magnànim, es van tallar en sec amb Ferran el Catòlic i Carles I, just a l'època de la gran expansió i on Barcelona va esdevenir capital de l'Imperi i centre neuràlgic del món?

No serà que, com que l'art català també comprometia la nova versió dels fets, perquè evidenciava que l'explosió econòmica, militar, comercial, demogràfica es donava des de Catalunya, calia també desnaturalitzar els artistes i segrestar-ne llurs obres?

Mira Tais, de moment et puc dir que eren catalans: Santa Teresa, Ignasi de Loyola, Servent, el pare Cases, Colom, Aimeric Despuig, El Grec, El Bosch, Velasques, Murillo, segurament un Morell, l'autor del Lazarillo, l'autor de Tirant lo Blanc (que també apareix anònim), l'autor d'Amádís de Gaula, l'autor de l'Araucana (Alfons d'Erill), Barruguet, Lleó Baptista Albert, Ribera, Juan Sebastian del Cano i el seu cronista oficial Antoni Lombart, Jaume Ferrer, Alessandro Geraldino (primer bisbe de Santo Domingo), Ferran Cortès, Martí de València (el primer apòstol de Mèxic), Miquel Servet, dit també Miquel de Vilanova, Leonardo da Vinci era l'enginyer militar d'en Cèsar Borja, Rafaele Sanzio podia ser un Sanç, Joan Lluís Vives, Pere Màrtir d'Anguera, que és En Joan d'Énguera. Amb tot aquest panoroma, no hi va haver renaixement català? Com et deia, caldria furgar sota l'aparença esterilitzadora de la història que ens han deixat, la història de l'art inclosa (o és que l'art no és història?) i restaurar l'art del període més important de la nostra Nació. No podem badar, ni atemorir-nos per les crítiques infonamentades dels qui formen part del gran decorat de l'alienament i la mentida prefabricada. Cal ser perseverants. Cercar arguments, raons sòlides i fer que, sota la gran enganyifa, torni a brillar la ment incombustible de Catalunya.

Fes-hi el que puguis. Primer, caldria repensar el concepte, com suposo que ja has vist, de renaixement i més en concret el de renaixement català. I, a partir d'aquí, amb les noves troballes històriques, amb la reformulació d'aquest període del nostre passat, restaurar el que va ser l'art català del XVI. Sort en la part que et toca.

www.HistoCat.cat

Suggeriments a en Tais Bastida per a la restauració del concepte de renaixement artístic i de l’art reinaxentista català (I)

(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais bastida)

Tais Bastida
La "Casa del Cordon", dels Colom, es diu així perquè l'adorna un enorme cordó franciscà:

"Doña María Colón de Toledo Guzmán de Ayala, biznieta del descobridor d’Amèrica, Cristóbal Colón; su esposo don Luis Dávila y Guillén y sus hijos Cristóbal, Luis, Magdalena y María Dávila Guillén y Colón de Toledo Guzmán de Ayala, antiguos dueños y moradores de la espléndida ‘Casa del Cordón’, se fueron para siempre dejando una primorosa herencia que hoy día pertenece a todos los dominicanos.”

“La Casa del Cordón, tiene fachada frontal que hermosea un cordón franciscano que comunica su autenticidad de casa colombiana. Fue habitada anteriormente por los virreyes Diego Colón y doña María de Toledo, antes de trasladarse al Alcázar.”

“En esa artística morada nacieron los dos hijos y las dos hijas de la biznieta del Descubridor y don Luis Dávila y Guillén, primogénito de Juan Dávila Daza y de Elvira Guillén, criado en medio de bienes y fortunas y entre múltiples esclavos negros.”

“Aunque la mansión de la familia Dávila o, Casa del Cordón, nombre muy apropiado, no está localizada en un pintoresco espacio dotada de fuentes e impresionantes jardines, si brotan de sus gruesas paredes bañadas de siglos e historias, las remembranzas de sus reuniones, juegos, tertulias y bodas celebradas durante los años que sirvió de residencia a descendientes de la familia Dávila Colón.”

“En ella se encuentran actualmente las oficinas del Banco Popular Dominicano, entidad que colaboró para su restauración y puesta en valor."

Pel que fa a les drassanes, no acabo de treure-hi l'aigua clara, ja que les poques fotos que he trobat, només de l'exterior, no diuen absolutament res... a no ser que a l'interior siguin totalment una altra cosa, pel que es veu de la part exterior, fa molta mala pinta... de què no tingui res a veure amb les catalanes vull dir. Potser es referien que només es poden comparar amb les de BCN per grandària i importància.

F. Drake es veu que assetja la ciutat diversos cops i al final l'ocupa durant un temps: "Posiblemente en 1586 el pirata inglés Francis Drake, durante su invasión y a la isla de La Española destruyó o se llevó objetos de valor de la antigua casa de Diego Colón."

"La Catedral, saqueada varias veces, ha sobrevivido a diversas catástrofes durante siglos. El pirata Francis Drake quien llega a Santo Domingo en enero de 1586 y se entrega al saqueo de la ciudad incendiando una buena parte de sus edificaciones durante 36 días, se lleva parte de sus tesoros y las campanas de su campanario."

Referent a l'església de Sta Maria la Menor, a veure si et sona aquest tal Alessandro Geraldini:

"Bajo la regencia del Obispo Alessandro Geraldini los trabajos, a cargo de los maestros alarifes Luis de Moya y Rodrigo de Liendo toman fuerza. Geraldini, hombre de armas, diplomático y finalmente sacerdote que estuvo muy cerca de los reyes españoles y apoyó decididamente las ideas de Cristóbal Colón, fue designado el 26 de enero de 1516 Obispo de Santo Domingo y a su llegada a la isla se consagró completamente a la edificación de un templo digno de la importancia de ser el primero en el Nuevo Mundo. El Obispo Geraldini murió el 8 de marzo de 1524 sin haber visto concluida su obra y fue enterrado en el presbiterio del templo que apenas tenía un año de iniciado."


Jordi Bilbeny
Sí que em sona En Geraldini. I molt. Va ser un sicilià, vingut a Catalunya a les ordres de Joan II, primer i, després, de Ferran el Catòlic. Amic i protector d'En Colom, el va ajudar en la preparació del viatge i el Descobridor en senyal de gratitud va batejar una illa en record de la mare del bisbe. En parlo profusament al meu Colom príncep de Catalunya, al capítol 7, dedicat a les relacions d'En Colom amb Sicília, i més concretament a les pàgines 186-191.

www.HistoCat.cat

Colom un criminal?

Ara que quasi és imparable el reconeixement de la catalanitat d'En Colom a nivell internacional, ara l'Estat espanyol comença a difamar-lo. Es tracta de fer-lo un un fill de puta, un dèspota, un tirà, un criminal a qualsevol preu. No importa, com de costum, que la documentació no sigui original i que estigui preparada justament per difamar En Colom. Un ome que avia demostrat un respecte sagrat pels indígenes i per les seves costums (en femení, sí), la seva llengua i les seves propietats. que feia penjar un cristià si aquest avia donat mort a un indi, o que el feia tancar a la presó si els avia robat o violat les dones. Això ja avia motiva diverses queixes. Els primers ispans escrivien al rei que En Colom no els deixava tenir esclaus, ni esclaves, que els feia treballar la terra a ells, i fer-se construir les seves pròpies cases. I, és clar, de seguir així, allò seria la ruïna per ells, que justament s'avien traslladat a Amèrica a fer riqueses. Els reis fan detenir En Colom. El carreguen amb grillons, el desposseixen dels seus títols i béns i li proïbeixen tornar a posar els peus a l'illa Espanyola. L'informe Bobadilla eren els arguments i la justificació que els reis necessitaven. I ara ens la volen vendre com una versió de la realitat acurada i objectiva. Quan tot plegat és una maniobra política per treure's la família Colom del davant.

De fa temps que al nostre web (histocat.cat) hi ha penjat un article meu, intitulat "En Cristòfor Colom i el respecte als indis", molt il·lustratiu en aquest sentit i que us recomano de llegir si voleu tenir una visió més aproximada als fets.

Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

Una cita sobre catalans a Amèrica

En el segon viatge d’en Colom a Amèrica, pel 1494 en Colom i la seva expedició anava “ ...viatjant, explorant, batejant, apropiant-se de més de cent illes. Sense majors incidents amb els indígenes, però en mig de mil rivalitats entre castellans i aragonesos, genovesos i catalans” (*). O sigui, està documentat que en el segon viatge d’en Colom els aragonesos i catalans eren part principal de l’expedició.

Carles Camp

(*) Jacques Attali, 1492, Plural de Ediciones, S.A., Barcelona 1992, p. 194.

www.HistoCat.cat

Sobre Flandes i Catalunya al segle XVI

(Extracte conversa entre E.G. i Jordi Bilbeny)

E.G
Cabria la possibilitat que durant el segle XVI i XVII els catalans lluitessin contra catalans. Que els suposats holandesos o britànics anessin amb tropes majoritàriament catalanes contràries als Felips I-IV i que ataquessin les posicions defensades per catalans però partidàries als Reis Hispànics. O sigui, com una mena de guerra civil, per les llibertats o per alguna altre raó que ara desconec.
Estic trobant una pila de gravats de tropes holandeses i angleses que van amb senyeres barrades i que no es corresponen a les senyeres que aquells països tenien en aquella època. També n’he trobat d’altres de repintades a sobre amagant les senyeres a sota. Al tenir el mateix gravat en blanc/negre i en color retocada, puc fer les comparacions pertinents. El text no quadre amb el que hi surt al dibuix. Es per això que us pregunto la possibilitat de una guerra fratricida entre catalans.

Jordi Bilbeny
Pel que fa a la història de Catalunya en relació amb Flandes-Holanda, com tantes i tantes coses, encara està per fer. Tot el tema de Flandes cau sistemàticament sota el prisma espanyol. Però és ben clar que l'armada naval española va ser, pel cap baix, fins ben bé a les acaballes del segle XVI, quasi íntegrament catalana. La reforma religiosa, també s'hauria d'observar i estudiar des d'aquesta perspectica, car si Santa Teresa i les seves acompanyants eren catalanes i van crear desenes de nous convents arreu dels regnes hispans, també els van crear a Flandes, on hi trobem Anna de Jesús, una altra catalana. I què no haurem de dir de la infanteria i dels militars, els quals van ajudar a mantenir Flandes sota la corona hispana, passés el que passés. De vegades amb fórmules massa dures, amb repressions civils, de vegades només sobre el camp de batalla, amb armes fetes a Catalunya. La idea i la pràctica de l'imperi català, que al segle XVI pren, per la volada geogràfica peninsular, primer, i universal després, el nom d'espanyol, comportava alhora que les gestes militars fossin descrites per cronistes i immortalitzades plàsticament per pintors. A amèrica ja comencem a conèixer qui realment s'amaga sota els noms i les personalitats adulterats dels cronistes d'Índies. També caldria fer això amb els pocs historiadors que han parlat de Flandes, alguns dels quals, com l'Argençola, sabem del cert que eren vassalls dels reis de Catalunya. I qui va pintar "La rendició de Breda"? Els biògrafs oficials d'En Velàzquez ens diuen que ell no hi va poder ser i que tot deuria haver estat pintat a partir de relats i de dibuixos d'altres testimonis presencials. Però si tenim en comptes que darrera aquest pintor s'hi desplega la família catalana dels Velàzquez Climent, tots ells vinculats a la cancelleria reial catalana i al Consell d'Estat, no és gens artificiós poder afirmar que el pintor Velàzques es trobaria en un moment tan crucial com aquell perquè, com a membre de l'estructura d'estat catalana, hi podia ser perfectament.
Dites aquestes consideracions, no em sobtaria gens que, així com a Amèrica, o anteriorment, Sicília, Portugal, França o Anglaterra; o posteriorment, durant la postguerra del 1716, Àustria i Hongria, molts catalans no addictes a Carles I, o a Felip I (II de Castella), se n'hi anessin amb els seus béns, les seves famílies i els seus vaixells i hi poguessin empendre una lluita oberta contra els monarques hispànics corresponents. Fa molts anys, quan vaig començar a fotografiar mapes antics en què hi aparegués la bandera catalana, em vaig trobar amb la sorpresa que n'hi havia sempre un munt a Flandes i després a les possessions holandeses del Pacífic. Primer creia que era la natural expansió catalana en aquells indrets, sobretot perquè a Flandes, des del segle XIII hi havia un consolat de mar català, amb una gran activitat comercial, i perquè la primera volta al món s'organitza des de Barcelona, com tota la documentació mostra de forma vistent i el cronista que en salva la memòria és l'Antoni Llombard, dels Llombard de la cancelleria catalana.
Però, és clar, vistes les recerques d'En Guillot, ara mateix també podríem aventurar la conjectura que efectivament es tractés de naus catalanes, al servei del poble flamenc, lluitant contra els imperis espanyols, formats bàsicament per militars i nautes catalans. Potser no es tractaria tant d'una guerra civil, sinó d'una guerra d'alliberació nacional, camuflada i que no ha tingut cap historiador que la resseguíes i la documentés.
Però, tot això, s'auria d'apamar amb rigor i paciència. Anant anotant les observacions que creguem oportunes, fins que, al cap d'uns anys, ho puguem veure tot plegat des d'una perspectiva més ampla. La qual cosa crec, sincerament, que no podrem escatir només i exclusivament observant els mapes.

www.HistoCat.cat

Possible origen del dòlar americà

Fragment del vídeo en ANGLÈS "Federal Reserve System" on es parla que en la primera moneda de plata del continent americà, encunyada a Mèxic el 1536 pels conqueridors podríem trobar-hi l'origen al dòlar americà. Fou en Thomas Jefferson (1792) que veient quina era la moneda que utilitzaven els seus ciutadans es va decidir a convertir-lo en la moneda oficial dels Estats Units. Fixeu-vos en la moneda en paper que porta escrit "TWO MILLED SPANISH DOLLARS".

Vegeu-ne un exemple.

TRANSCRIPCIÓ (només d'una part):
El 1536, menys de 50 anys després que en Cristòfor Colom posés els peus en sòl Americà, la ciutat de Mèxic aleshores sota control espanyol, va encunyar les primeres monedes fabricades en el Nou Món.
Aquestes monedes de plata de vegades van arribar fins a les colònies britàniques.
Les polítiques mercantils de la Gran Bretanya intentaven deliberadament mantenir els metalls preciosos fora d'Amèrica, per tant, el feble dòlar espanyol va esdevenir la moneda oficiosa.
Sovint es dividia en vuit peces per a transaccions més petites, i d'aquí prové
el terme "peces de vuit", on un quart de moneda es composava de dues peces. L'any 1792 Thomas Jefferson va adoptar el dòlar com a la unitat de moneda oficial: "Va mirar al seu voltant i va investigar quina era la moneda que els ciutadans Nord-Americans estaven utilitzant i aquesta era el dòlar. I aquesta és la raó per la qual el dòlar es va convertir en la moneda oficial dels Estats Units". (Joseph Salerno, Economista de la Pace University)

-----

"...in 1536 less than 50 years after Christopher Columbus set foot on American soil, a spanish-commanded Mexico city, stroke the first coins made in the new world. These silver coins eventually found their way into the british colonies. Great Britain's mercantilist policies deliberately tried to keep precious metals out of America, so the Spanish mild dollar became the unofficial currency. I was often divided into eight pieces for smaller transactions hence the term "pieces of eight" with one quarter of a coin being 2 bits.
In 1792 T. Jefferson adopted the dollar as this country's official monetary unit...

-----

Nota del traductor:
"mild currency" : Of or relating to a paper currency as distinct from a hard
currency backed by gold. (moneda feble) hard currency: moneda forta.

www.HistoCat.cat

Josep Benet: Franco hauria de ser jutjat com a criminal de guerra

Aprofitant que ahir 5 de juliol de 2006, al Parlament Europeu es va fer una condemna explícita a la dictadura de Franco, volem recuperar un vídeo en què Josep Benet demanava que es "redacti un informe com el que s'hauria fet el 1945 si s'hagués pogut presentar el general Franco davant d'un tribunal penal internacional com com a criminal de guerra".



www.HistoCat.cat

En Bartolomé Colon era en Lluís Colom

(Extracte conversa entre A. Codina i Jordi Bilbeny)

Albert Codina
Jordi, mira que diu algun dels teus denostadors:

Bartolomé Colom no se llamaba Luis:
Existe en un acta del sínodo diocesano del arzobispado de Santo Domingo, que proclamó el 8 de noviembre de 1683 que, «según una tradición», los restos del ilustre y esclarecido varón Cristobal Colom están en la Catedral, «en una caja de plomo en el presbiterio, junto al altar mayor, con los de su hermano Luís al otro lado».
Basandose en esa acta, y para que le cuadren los nombres con los de los hermanos Colom de Barcelona, Bilbeny se inventa que Bartolomé se llamaba realmente Luis.
Pero es que esa acta no se refiere al primer Almirante. En esa iglesia estan enterrados muchos descendientes de Colom, y a los dos hermanos que se refiere esa acta, es a Cristobal y Luis Colom , nietos del primer Almirante.

Jordi Bilbeny
Atenció, Albert:
Aquí el text de l'acta del sínode diocesà de Santo Domingo, celebrat al 5 de novembre de 1683. Al final hom hi llegeix: "y para este fin, habiéndose descubierto esta isla por el insigne y muy celebrado en el mundo don Cristóbal Colón, cuyos huesos yacen en una caja de plomo al lado de la peana del altar mayor de nuestra catedral con los de su hermano (sic) don Luis Colón, que estan al otro lado, según la tradición de los antiguos de esta isla".
Fixa't que és l'acta del sínode que diu perfectament que el germà d'En Cristòfor Colom, descobridor, es deia LLUIS. El text ho diu ben clar. El que passa és que els estudiosos, que desconeixen completament que En Lluís Colom era el germà d'En Joan Colom i Bertran, creuen que això no pot ser i que avia de ser el nét del Descobridor que també es deia Lluís, perquè el germà del seu pare també. Altrament, no hi ha cap Lluís a la família dels Colombo italià.
Et deia que t'hi fixessis bé: jo dic el que diu el text originari. I tot i així em diuen mentider i prefereixen posar-se tots al costat dels ignorants que neguen que Cristóforo Colombo tenia un germà dit Lluís, amb la qual cosa, es dóna la contradicció grotesca, que en lloc de defensar un Colom català el que fa En Manubens i els que neguen que En Colom tenia un germà dit Lluís, és defensar el Colombo genovès. I és que per difamar-me faran qualsevol cosa, per més absurda, grotesca i inversemblant que sigui, a despit que desmunti fins i tot les seves vanes ipòtesis d'un Colom català.

www.HistoCat.cat

Les Capitulacions de Santa Fe

Les Capitulacions van ser pactades per En Colom i en Joan de Coloma a la vila de Santa Fe. I després enviades als reis perquè les confirmessin, la qual cosa van fer 13 dies més tard.
Ara bé, la Santa Fe de Granada, no era una vila, sinó tan sols un campament, com es desprén de la lectura dels textos istòrics de l'època. En canvi queda molt clar que es van redactar en una vila.
Com que si s'aguessin redactat a Granada els reis aurien signat les capitulacions aquell mateix dia o, a tot estirar, l'endemà mateix, perquè era a Granada mateix on els monarques s'estaven, el fet que triguessin tretze dies, ens indica que avien d'aver-se redactat a Catalunya, perquè se sap de primerà mà que tretze dies eren els mínims que trigava un correu per anar de Granada a Barcelona, com ho demostren les moltíssimes cartes que Ferran II va enviar des d'aquella ciutat andalusa als consellers de BArcelona, mentre durava el setge a què l'avien sotmès.
Cal cercar, doncs, una Santa Fe catalana, que tant podria ser la que hi ha al Penedès, dita Sant Fe de la Granada, o la Santa Fe de la Segarra, que era una vila fortificada.
A partir d'aquí, s'auria de començar a investigar.

Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat