24.8.06

El bisbe de Jaen, Sant Ignasi de Loyola, i més ...


(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i E.R.)

E.R.
Jordi et voldria fer alguns comentaris :

1) Coneixes el llibre del bisbe de Jaen que està escrit en català i que es coneix com a Bíblia parva ? Per mi és un d'aquells descobriments que em fan preguntar-me què d'allò que dono per suposat en realitat no és cert. Com s'explica l'existència d'aquest llibre ?
veure : http://sunsite.berkeley.edu/catalan/

2) Ignasi de Loyola : Estic regirant tots els llibres que trobo d'història de Manresa i estic investigant el seu homònim (el que ens han amagat) en tres línies d'investigació :


2.1) Família Çesgleyoles (de Iglesias) per afinitat sonora entre leyoles i loyola
2.2) Família Peguera per la importància d'aquesta família en la ciutat de Manresa.
2.3) Família Ça Era o Area per la seva notabilitat a la ciutat de Manresa.
2.4) Família Cumbis (Çes Comes) família també notable que més endavant s'emparentà amb els Peguera i que té un membre protonotari (?) del rei
2.5) Família Vilella, família que té un escribà del rei.


Evidentment si el tapat en qüestió no era de Manresa, aleshores tot falla, però prenc aquest a priori per tal de patir d'algun punt.
També vaig trobar un grabat a la bliblioteca de Manresa a on hi havia Sant Ignasi amb un escut heràldic clarament català i pensava trobar-lo a internet però no l'he trobat i un dia he d'anar a fotografiar-lo a la biblioteca. A peu de fotografia hi havia la paraula "Zeegers".

3) Joan Cristòfor Calbet d'Estrella.
Com que la seva vida sembla estar plena d'incerteses i contradiccions, i a més la tesi tradicional el feia néixer a Sarinyena, encar que historiadors catalans han aportat documents que el fan d'una nissaga sabedellenca. Com que va gaudir del favor imperial i va fer vida a Cort, es tractava d'un personatge provinent d'un família influent i ben relacionada.
Tot això semblen condicions ideal per a tractar-se d'un "tapat". Tapat però de qui ? No en tinc ni idea i posat a tirar dards, tirem-ne doncs : Estrella s'assembla a Creu. Podria haver-hi alguna possibilitat que fos el Sant Joan de la Creu ?

Jordi Bilbeny
No conec la bíblia del Bisbe de Jaén, dita Bíblia parva. Pel cop d'ull ràpid que hi he fet es podria tractar d'un bisbe català destinat allà, o en un altre lloc de la Nació Catalana, i canviat per Jaén. No ho sé.
Pel que fa a Sant Ignasi, és molt suggeridora la recerca que vols començar, a través d'investigar famílies importants de Manresa. Jo també et suggereixo que cerquis per Anes o Ianes o noms semblants, perquè hi ha alguns biògrafs que ens diuen que el seu pare es deia Yàñez, i ara ja sabem que els Ianyes són a Catalunya i a València, fins i tot, n'hi ha agut un que ha deixat obra esrita en català.
I quant a En Calvet d'Estrella, jo ja el donava per Calvet d'Estrella. Ara bé, qualsevol idea de recerca em sembla interessant.
Ja em diràs com et va el que vas trobant.

www.HistoCat.cat

MAO, la història deconeguda


Per sort poques coses hi han en comú entre la història de Mao Zhedong i la de Cristòfor Colom. Mao ha estat el genocida més gran de la història de la humanitat i odiava a tots els éssers humans que no fossin ell. Cristòfor Colom en canvi i gràcies al llibre del Jordi Bilbeny, Colom príncep de Catalunya, sabem que fou un avançat del seu temps, un defensor dels indis i a més un profund amant del seu país i la seva gent. Una cosa però tenen en comú aquests dos personatges històrics, tan allunyats en el temps i de característiques tan allunyades i diferenciades. En ambdós casos la seva verdadera biografia no és gens coneguda.

En el cas de Mao a pesar de ser tant o més malvat que Hitler o Stalin, el seu nom no està desprestigiat i fins i tot es veuen samarretes amb la seva imatge. La seva imatge presideix encara la plaça de Tiananmen i els actuals líders xinesos segueixen refermant el mite de Mao com a gran home i de bon cor, tot plegat per refermar la seva legitimitat com hereus del gran Mao. La biografia de Mao de l’escriptora Jung Chang, Mao la història desconeguda, es pot trobar en tots els quioscos occidentals i ha estat la causant de que molta gent haguem conegut al bípede (substantiu insuperable del periodista Alfons Quintà) xinès. A la Xina però la seva publicació està prohibida per una llei secreta i redactada en els termes més severs per part del ministeri d’assumptes exteriors.

En el cas de Cristòfor Colom, a pesar de ser un príncep renaixentista d’exquisida cultura i refinament, d’haver donat nom a un país i de ser conegut mundialment, el seu nom està desvinculat del tot de la seva pàtria, la seva biografia ha estat tergiversada i ocultada, el seu nom s’ha associat al genocidi dels indis per uns i a la Hispanitat intolerant pels altres. La seva figura tant sols s’ha vist defensada pels seguidors de l’honorable historiador peruà Luis Ulloa, encapçalats avui dia pel Jordi Bilbeny. A qui interessa però que continuï la veritable personalitat de Joan-Cristòfor Colom oculta i quines són les lleis secretes que paralitzen al país oficial català són les preguntes que segurament es faria l’admirada escriptora Jung Chang si hagués nascut a Barcelona. El més trist però podria ser que enlloc de lleis secretes, la Jung Chang catalana es trobés amb el fet de que són els catalans mateixos qui ja sense necessitat de lleis secretes fan la feina com deia l’enyorat Bauçà, dels nostres enemics, és a dir que és més còmode continuar repetint el còmic oficial que usar la figura de Colom per projectar-nos com a país tot coneixent d’on venim i qui som de veritat.

E.R.

www.HistoCat.cat

21.8.06

El Quixot i com la RAE disimula les seues catalanades


Aquest és un dels exemples més clars que he trobat fins ara per a fer pensar sobre el fet de descartar una catalanada si ix al diccionari de la RAE.

“Quitóse don Quijote la manopla, creyéndole sencillamente, y metió la mano por entre la reja, pero apenas lo hubo hecho, cuando, sobreviniéndole al loco una repentina furia, le dio tres o cuatro bocados crueles en ella, asiéndole a la postre el dedo pulgar con los dientes, de suerte que faltó harto poco para cortársela a cercen. Comenzó con el dolor a dar voces, a las cuales acudieron el mozo de mulas y otros tres o cuatro de la casa, y tiraron dél tan recio, que hicieron que el loco le soltase, quedándose riendo muy a su placer en la gavia.”

Es a dir, segons aquesta obra castellana, “gavia” és on hi trobem tancat un boig que li agafa “una repentina furia”.

RAE : “Gavia : desus. Jaula, y especialmente la de madera en que se encerraba al loco o furioso.”

Ni a perdius ni a pollastres. Ni tan sols a presos comuns. Només al “loco o furioso”. En singular i amb “o”, ja que parlen d’una persona concreta de la que encara no s’han posat d’acord a la RAE en per quin dels dos motius estava tancada.

Per cert, així és com ix a l’edició de Florencio Sevilla Arroyo , però el traductor no va escriure “gavia” . Facsímil “fol. 280v”, quarta línia des d’avall.

Va escriure “gabia”.

(Fragments extrets d'El Quixot de l'Avellaneda)


Alejandro Sendra

www.HistoCat.cat

El Govern de la Generalitat fa fora el col·lectiu de professors de llengua catalana de les presons de Catalunya


Fa quinze anys, un seguit de persones, atentes a les necessitats de la llengua i la cultura catalanes, van introduir els cursos de llengua catalana a les presons de Barcelona de forma voluntària. La idea, assumida, més endavant, pel Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, es va transformar, amb tot un cos nou de professors, en un lloc de treball desplegat a totes les presons del Principat.

El que es pretenia és que, a través de la llengua, poguéssim fer arribar a les presons un coneixement general de la cultura catalana i de Catalunya. Molts de nosaltres teníem clar que la llengua no era una mera finalitat, sinó tan sols un mitjà. A través dels cursos, introduíem a les aules novel·listes, historiadors, poetes, cantautors, grups de música, presentadors de televisió, comentaristes de ràdio, actors, actrius, i hi desenvolupàvem tota mena d’activitats a fi i efecte de fer de la llengua catalana una eina més de cohesió social i de comprensió i amor de la realitat del país.

En aquests quinze anys han estat nombrosos els personatges de la cultura catalana que han passat per les presons catalanes, mercès a l’impuls i a la iniciativa dels professors de llengua. I a hores d’ara podem dir que el nostre col·lectiu ja havia esdevingut un referent notable i consolidat al si dels Centres Penitenciaris i, en alguns casos, al si mateix de la cultura catalana.

Ara, al cap de quinze anys de feina, i aprofitant –com sembla– una manca d’avinentesa entre el Departament de Justícia i el Consorci per a la Normalització Lingüística, el Govern de la Generalitat ha decidit de forma unilateral eliminar el col·lectiu de Professors de Llengua Catalana de tots els centres penitenciaris de Catalunya.

Argüeixen que, com que ja hi ha mestres al si de les presons, aquests ja impartiran la quota corresponent de llengua catalana entre les altres assignatures.
És a dir, que en lloc de sumar, resten, perquè aquests mestres ja tenien inclòs en els seus programes docents les seves hores respectives de català. I, a més, amb la pèrdua dels nostres llocs de treball es perd fonamentalment la visió que tenien els interns i les internes del fet que la llengua del país era un element distintiu, amb professors especialitzats, amb aula pròpia i un seguit d’activitats que permetien la dignificació de la nostra llengua i la nostra cultura en un lloc tan necessitat com eren i són les presons.

Amb aquest comunicat, volem denunciar, a més, l’actitud prepotent i vexatòria amb què s’ha dut a terme l’eliminació dels nostres llocs de feina, que ja s’havien vist agreujats amb el canvi de poder al Govern català, tres anys enrere, amb una reestructuració de la nostra feina i dels nostres sous totalment perjudicials per al nostre col·lectiu.

Ara, en una maniobra més de menyspreu i humiliació a la llengua, a la cultura catalanes, a la nostra tasca professional i a les nostres vides, el Govern de la Generalitat ens fa fora. I ens deixa al carrer. I deixa les presons i al nostre país sense aquest símbol de distinció i dignitat lingüístiques i culturals.

El Col·lectiu de Professors de Llengua Catalana dels Centres Penitenciaris de Catalunya volem donar a conèixer aquesta realitat, així com el nostre estat de frustració i indignació absolutes, a fi que n’estigueu assabentats i en pugueu assabentar la resta de la ciutadania.

Col·lectiu de Professors de Llengua Catalana dels Centres Penitenciaris del Principat de Catalunya

-Rosa Gomà i Batriu (CP Brians)
-Eva Pujol (CP Brians)
-Jordi Bilbeny (CP Dones de Barcelona)
-Joan Nadal (CP Dones de Barcelona)
-Aixa Fenero (CP Homes de la Model)
-M. Rosa Verdaguer i Mas (CP Homes de la Model)
-Ricard Alegret (CP Joves de la Trinitat)
-Marc-Vicent Adell i Ferré (CP Quatre Camins)
-Gemma Torrents i Alzúria (CP Quatre Camins)
-Sílvia Soler (CP Girona)
-Íngrid Martínez (CP Figueres)
-Xavier Rull (CP Tarragona)
-Toni Hermoso (CP Ponent)
-Francesc Jové i Vila (CP Ponent)

www.HistoCat.cat

12.8.06

Ripoll reclama al Vaticà la Bíbilia de Ripoll (s. XI)




L'Ajuntament de Ripoll (el Ripollès) vol demanar al Vaticà que torni al municipi la Bíblia del segle XI, impulsada per l'abat Oliba, que és en poder de la Cúria romana. La Bíbilia, que mesura 55 per 37 centímetres, té una gran riquesa de textos, alguns dels quals són il•lustrats.
La Bíblia va sortir de Ripoll quan el poble va passar a la custòdia del monestir de Sant Víctor de Marsella el 1172, lloc on van anar a parar la majoria de manuscrits de Ripoll. De Marsella va anar al Vaticà, entre 1607 i 1621, quan un nebot del papa Pau V es va dedicar a recollir manuscrits de l'antiga Provença.
(Gravat del Telenotícies Migdia de TV3, 16 de febrer de 2006)

www.HistoCat.cat

11.8.06

Rastres de la censura i de la catalanitat de l’obra de “Cervantes” a La gitanilla


La primera de les Novel·les exemplars és “La gitanilla”.

Exemples més clars de referències a la censura i traducció del Quixot:


En conclusión, somos gente que vivimos por nuestra industria y pico, y sin entremeternos con el antiguo refrán: "Iglesia, o mar, o casa real" (La novel·la transcorre a Madrid).

Subió en esto la gitana vieja, y dijo:
-Nieta, acaba, que es tarde y hay mucho que hacer y más que decir.
-Y ¿qué hay, abuela? -preguntó Preciosa-. ¿Hay hijo o hija?
-Hijo, y muy lindo -respondió la vieja-. Ven, Preciosa, y oirás verdaderas maravillas.
-¡Plega a Dios que no muera de sobreparto! -dijo Preciosa.
-Todo se mirará muy bien -replicó la vieja-; cuanto más, que hasta aquí todo ha sido parto derecho, y el infante es como un oro.
-¿Ha parido alguna señora? -preguntó el padre de Andrés Caballero
-Sí, señor -respondió la gitana-, pero ha sido el parto tan secreto, que no le sabe sino Preciosa y yo, y otra persona; y así (ací), no podemos decir quién es.


En fi, diàleg que faria pensar a qualsevol imbècil (amb perdó dels imbècils) com diria en Jordi Bilbeny.

Pau Mora

www.HistoCat.cat

Voleu conèixer en Bilbeny? Entrevista a TV Mataró


Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorand en Història Moderna a la Universitat de Barcelona.
Entrevista a Jordi Bilbeny, que porta 20 anys investigant el tema d'en Colom Català, a part també d'estar destapant la catalanitat de Cervantes (o Servent).


www.HistoCat.cat

Colom: mort i enterrament a Catalunya


Conferència "Colom: mort i enterrament a Catalunya. Estat de la qüestió", i presentació d'un document inèdit, al Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, Barcelona, 24.05.06. En Jordi Bilbeny desenvolupa en la seva conferència la possibilitat que hagués estat enterrat "amb pompes fúnerbres" a la Catedral de Barcelona. Acte, imatges, gravació de so i documents:
http://www.histocat.cat/htm/va_act_29.htm

"Les poques dades que tenim sobre el dia i el lloc de la mort d'En Cristòfor Colom ens les proporcionen, en llurs obres, uns quants cronistes d'Índies. D'entrada, com que tot el que afectava el descobriment d'Amèrica, s'havia posat --per la Reial Cèdula de 21 de setembre de 1556, reforçada per la del 14 d'agost del 1560-- sota la supervisió de la censura reial a fi i efecte d'encobrir la vida i els fets del Descobridor i d'anar ajustant les gestes de Catalunya a la geografia i als personatges de Castella, tot el que se'ns diu en aquests llibres cal posar-ho sistemàticament en quarantena. Això no vol dir que sigui tot sigui fals de cap a cap, sinó que sota el retoc i l'arranjament del censor s'hi mostren encara rastres que ens permeten fer-nos una idea del que realment es va esdevenir." Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

5.8.06

Suggeriments a en Tais Bastida per a la restauració del concepte de renaixement artístic i de l’art reinaxentista català (V)


(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais Bastida)

Tais Bastida
Jordi, quines evidències has trobat de lleó baptista albert?, estic repassant dues referències clàssiques i no hi veig res (com a molt, s'hi refereixen com a Leon), només que el fan nat tant a gènova com a florència, però entra en la lògica de la història oficiosa.


Jordi Bilbeny
Fa temps l'Avui va publicar una carta d'ell, escrita "en aquesta nostra llengua catalana" o una expressió semblant. Em sembla que la vaig donar a En Jordi Mas, de la Fundació, perquè l'escannegés i la pengés al web. No sé com haurà acabat la qüestió. Per si de cas, li rebotaré el correu, perquè si té la notícia, la pengi tan aviat com pugui al web i la puguis consultar.

D'altra banda, no sé on, vaig llegir que hi avia algú a Catalunya --em sembla molt que una dona-- que avia fet la seva tesi doctoral o un llibre prou important sobre els raonaments estètics de l'Alberti i exposava que aquest autor tenia una predilecció especial per Perpinyà i d'altres indrets de la Catalunya Nord, dels quals llocs parlava per il·lustrar els seus exemples d'art.

Llavors, si l'Alberti, fos un Albert, tema tancat. Perquè els Albert sí que són una
nissaga rellevant del Rosselló i que escrivien en català als catalans i podien posar l'art rossellonès com a exemple de les seves reflexions artístiques. Això és tot el que tinc ara mateix. FA quinze dies em vaig comprar una biografia francesa sobre ell. I quan pugui hi faré un cop d'ull. Si la volies consultar, tu mateix. Ja saps on sóc.

Per cert, sabies que hi avia un Francisco de Cossa a València a la segona meitat del segle XV on pinta algunes obres? T'ho dic perquè En Joan Cossa serà el patró de la nau Santa Maria i un dels militars i navegants de confiança d'En Colom i el qui pintarà el mapa d'Amèrica més antic que es conserva. Els Cossa els trobem documentats a Castelló d'Empúries també durant la Guerra Civil catalana del XV. Són napolitans i arriben al Principat, quan els catalans juren Renat d'Anjou com a rei de Catalunya. Els Cossa l'avien servit a Nàpols contra el Magnànim. En perdre es van traslladar amb ell a Provença i finalment aterraran a Catalunya, des d'on passaran a Amèrica amb En Colom.

Ja em diràs alguna cosa.

www.HistoCat.cat

4.8.06

La troballa de restes visigodes revela la presència d'un poble germànic a Catalunya (s. VI)


"Una troballa arqueològica de primer nivell", a Sarrià de Ter, situa a aquest poble com el primer a Catalunya on s'han trobat restes clarament germàniques, entre les quuanls hi ha 59 tombes i anells, monedes, ceràmica....

Article d'El Pais, 4 d'agost de 2006

ORIOL PONSATÍ-MURLÀ. Girona - El inicio de una obra a finales de octubre de 2005 en el Pla de l'Horta de Sarrià de Ter (Gironès) puso al descubierto un reducido número de tumbas fechadas entre los siglos III y VI. Se creyó haber dado con una más de las muchas necrópolis romanas esparcidas por Cataluña; pero, aparte de los vestigios romanos, algunas piezas revelaron características inequívocamente germánicas, con lo que se empezó a trabajar con la hipótesis de un asentamiento visigodo en Sarrià de Ter. Nueve meses más tarde, tras dos campañas de excavación, los trabajos han sacado a la luz un total de 59 tumbas, todas del siglo VI, que dan fe por vez primera en Cataluña de la presencia de un pueblo de origen claramente germánico.

Joan Llinàs, de Janus, SL, la empresa que ha realizado los trabajos de prospección, explica que "en Cataluña hay muchas necrópolis del siglo VI, pero todas son de población hispanorromana". Llinàs atribuye la inexistencia de vestigios germánicos en el noreste de la Península al hecho de que se concentraban en la meseta. Por la misma razón, considera el hallazgo de Sarrià de Ter "un descubrimiento arqueológico de primer nivel". El precedente más próximo se halló en el sur de Francia en la década de 1940.

Lo que ha permitido atribuir origen centroeuropeo a los restos inhumados en el Pla de l'Horta son los numerosos utensilios personales hallados junto a los esqueletos: 28 hebillas de bronce, anillos, botones, monedas y hasta la ficha de cerámica de un juego descubierta en una tumba infantil. En total, unas 70 piezas que serán restauradas y depositadas en el almacén de la sede en Girona del Museo de Arqueología de Cataluña. La operación, que ha costado 44.000 euros, ha sido sufragada por el Ayuntamiento de Sarrià de Ter.

El trazado de la necrópolis visigoda se prolonga hacia la calle, y la concejal de Cultura del Ayuntamiento de Sarrià, Assumpció Vila, ha asegurado que "la calle no se va a excavar" para iniciar una tercera campaña. Habrá que esperar un pretexto de otro orden (obras de mantenimiento, paso de cables de telecomunicación...) para que los arqueólogos puedan proseguir sus excavaciones. Sin embargo, el primer teniente de alcalde del municipio, Roger Casero, ha explicado que se trabaja "para que, una vez terminada la obra civil que ahora empezará, se pueda visualizar la presencia de la necrópolis visigoda en el subsuelo".

www.HistoCat.cat

Aixó del "tirà cruel" son conclusions de la Varela


(Opinió d'en Miquel Manubens sobre els articles d'El Periodico)

Article de 13/07/06 (pdf)
Article de 14/07/06 (pdf)

Falta encara saber si al seu llibre esta tot el texte o nomès el que ella ha triat.

La Consuelo Varela es aquella historiadora que va afegir una "e" davant, i una altra "e" al final de la signatura original de "l'Almirant", per a que es llegis "el Almirante". Al video del discovery channel, es va atascar quan li van preguntar que li semblaria si finalment Colom fos català i va respondre " Si finalmente se demostrara que Colom era catalan, seria una......., seria una......, seria una...sorpresa. !

No tenim prou probes encara, pero alguna cosa trobarem en aquets papers que a America es va produir un enfrontament entre catalans i castellans, entre violadors i gent cabal, entre assasins i gent honesta. I que tot el merder començà per aquí. La questió no es el castig sino el delicte.

Ademès la acusació de Bobadilla no era de mal govern, dons d'aixó ell no podia acusar a un virrei, la acusació va ser lliurar les noves terres a "otra nación". I si enlloc tenim per escrit aquest enfrontament es que la acusació es basava en que Colom aplicà les lleis catalanes.

Joan de Canyamars va ser esquarterat sense juici tant aviat com el van agafar desprès d'intentar matar en Ferran el Catolic a la Plaça del Rei. Aixó vol dir que Ferran també era un tirà ? O vol dir que un rei, i per tant també un virrei, si podien condenar sense juici a algú d'inmediat?

Destacar també que aquets papers son la "acusació", nomès faltaria que una acusació estigues buida. La sentencia dels reis va ser clara i si era coneguda, descartar totes les acusacions.

Es clar dons que la Varela treu unes conclusions esbiaxades i nacionalistes.

Salutacions

Miquel Manubens

www.HistoCat.cat

Som un país ocupat!


Sí, som un país ocupat! Diguem-ho clar i català i no amaguem el cap sota l’ala. El més greu és que una bona part del nostre poble en som o n’és completament mesell, encobrint la nostra situació entre enganyoses i falses aparences de normalitat. Som un país plenament ocupat, per la força de les armes i contra la nostra voluntat. Històricament el nostre emplaçament nacional, s’ha convertit per als catalans en el repte més important, per a la continuació de la nostra lliure identitat. El 1714 en varem adjudicar la culpa a espanyols i francesos i altres co-responsables. Després de 300 anys, la culpa és nostre perquè hem amagat el cap sota l’ala d’espanyols i francesos. Diguem-ho també molt clar!

És evident que ha passat molt de temps de la nostra derrota més punyent, al llindar del genocidi. Altres derrotes, s’han succeit fins a la darrera dirigida pel sanguinari militar espanyol, de mal record, “Francisco Franco” Les condicions en què ens trobem actualment han millorat en alguns extrems encara que sempre secundaris.

Actualment no maten, podem dir, almenys si succeeix no és massivament. Sí, és segur que maten d’una altra manera, subtilment i sense deixar un rastre evidenciador. Altrament, no ens estalviem però que quan la policia espanyola atrapa a un independentista li dediquen tota classe d’atencions, sense el més mínim escrúpol. Aboquen tot el seu odi acomulat sobre aquella persona indefensa.

En el dia a dia, els espanyols i sens dubte també els francesos, entorpeixen tant com poden i amb qualsevol excusa aquells fets o símbols o situacions que evidencien una irredempta catalanitat o com a mínim les ridiculitzen, les menyspreen, les ignoren, o les prohibeixen, etc... N’hi ha exemples a pleret. Cal no oblidar que tots aquests fets es produeixen amb el beneplàcid dels presidents catalans i una majoria de la corrua dels nostres desmotivats polítics. És més, molts d’entre ells frisen per poder ocupar un càrrec més o menys rellevant al govern espanyol de Madrit. Segur que per a obtenir aquests brillants i inconmensurables beneficis, s’ha d’estar ben domesticat a un submís i fidel espanyolisme. Així avança Catalunya cap a la seva llibertat!

No em puc resistir de citar-ne esdeveniments ben il·lustratius i dels que no se’n pot dubtar. El primer: el nostre territori és conegut com a “España” o “France”. Així de clar i rotund consta a tot el món. Pobre del polític que s’atrevís a afirmar que el nostre territori és Catalunya i no cap altre país que no correspongués als dos citats. La persecució i el màxim rebuig li caurien a sobre com a l’indesitjable més detestat.

Les llengües que disfruten dels majors privilegis en el nostre territori, no ho neguem, són l’espanyol i el francès. En el cas “español”, el bilingüisme s’ha imposat des de Madrit amb l’acceptació i renúncia dels polítics catalans, mostrant el seu elevat grau de irresponsabilitat i niciesa política més absolutes.

Només la por o la covardia poden haver induït a acceptar aquesta imposició en el desgraciat moment en que els polítics catalans, van claudicar. Gràcies a aquestes claudicacions, el català a Catalunya ha esdevingut, en pocs anys, la llengua de segona importància o simplement minoritària a tot el país. La llengua que li correspondria el segon lloc després del català, malgrat altres consideracions, seria l’anglés. Doncs no, és el català i si badem pot arribar a ser la tercera dins el nostre propi país. Fàcilment l’ordre de importància que pot produir-se, pot esdevenir el següent: primer l’espanyol- castellà i el francès, el segon l’anglès i el tercer el català. Moltes gràcies!

Les legislacions més rellevants i decisives es dicten a Madrit o a París. Els polítics catalans, com sempre en els temes importants, xuclant el xupa-xup amb el major desfici, començant per Sant Jordi Pujol i continuant per Pasqual Maragall. No pensem pas que serà diferent en mans d’un espanyol engiponat de català, si, “José Montilla” arriba a la presidència de la Generalitat. Amb tota la raó l’ocupació és indiscutible.

D’acord, que actualment la situació ha canviat en la forma, però els paràmetres de fons resulten inamovibles. Tots els ressorts importants de decisió són únicament a Madrit o a París i ells disposen de tota la capacitat de decisió. Nosaltres anar fent realitzacions a mitges tintes, com a TV3 amb el seu català sovint macarrònic i innaceptable en un ens públic. Evidentment que en altres cadenes encara és molt pitjor.

En conceptes com, nació, finançament, territori, bilingüisme, història, etc... espanyols i francesos no mostren cap actitud de cessió en els seus plantejaments destructors. Se’ls reserven amb la més inexpugnable exclussiva. Per tant estarem d’acord que les claus de totes les aixetes de major rellevància, estan a l’armari dels veritables amos i resulten completament inabastables pels catalans. Al marge d’aquest panorama tan poc atractiu, els polítics catalans han servit a la safata de la negociació, una sèrie de conceptes que cap país ha de tolerar.

Per molts somriures aparents i bons tarannàs que mostrin, segons quins personatges, espanyols i/o francesos no cedeixen en el seu afany d’apropiació del nostre país. Els nostres polítics però, continuen parlant de triomfs i de consecució de importants parcel·les de poder. Quina falta de visió o quina submisa covardia!

Tot ens ve presentat amb una nova caligrafia més digerible, però continuem patint les inamovibles, conseqüències de la desfeta del 1714 i del consegüent “Decreto de Nueva Planta” és a dir, ocupació i domini absoluts. Som un país ocupat! No hi ha cap més realitat que aquesta!

Així es sotmeten tots els països del món, ocupant-los amb la màxima violència i amb la més premeditada destrucció. Forçant-los a oblidar les seves constitucions, les seves pròpies lleis, imposant la insultant llengua del país ocupador, foragitant i substituint el seu poder judicial, trencant i esmicolant el seu territori nacional, obligant-los a obeir unes lleis foranes, negant la seva història i redactant-la de nou a conveniència del país dominant. Empresonant, torturant o assassinant els que s’hi resisteixen, fins que el país dominador aconsegueix esberlar i finiquitar la dinàmica de resistència, com ho acredita la nostra història, i acabar subjugant-lo plenament, perquè han aconseguit emmordassar definitivament el poble.

Aquesta és la nostra realitat nacional i no cap altre, a causa dels implacables dominis establerts pels estats espanyol i francès. No siguem tan estúpidament il·lusos de fer-ne una lectura benèvola i amb un cert grau d’optimisme. És prou clar que el primer pas consisteix a reconèixer la nostra situació i no acceptar ni tolerar una aparença de normalitat, tan enganyosament tergiversada com absolutament nociva i enverinada per a la vitalitat identitària del nostre país.

És completament imprescindible tenir clar aquest reconeixement de la cruïlla, aparentment indefugible, en que està enclavat el nostre país, per tal de poder iniciar una etapa de reconstrucció i alliberament nacional. Si no es produeix aquesta reacció com a base per a un treball i una lluita seriosa i enèrgica de cara al restabliment d’una nova perspectiva de llibertat, el país queda completament entregat a les urpes de nacions estrangeres i enemigues. Si no mostren el contrari, es diguin Castella, Espanya, França, o el que vulguin, no els podem contemplar d’altra manera, mentre perseverin imposant-nos arbitràriament la condició de súbdits.

Sí, sóm un país ocupat! Malgrat que els nostres polítics diguin que amb el nou Estatut tindrem un autogovern que Catalunya mai havia tingut (frases en boca dels Pujol Maragall, Mas, Saura, etc...) I on queda la nostra guanyada i brillant història plena de llibertat, viscuda just fins abans del 1714? És que pertany a Rússia o ves a saber quin altre país? Insinuen amb això, que és “España” qui ens aporta el més gran paradigme de llibertat a que ha arribat mai Catalunya? Hipòcrites mentiders de la poltrona més indigne al servei dels ocupants!

És que els nostres Comtes-Reis catalans, com el mateix Jaume I el Conqueridor, que ells citen com “el Rey español Jaime I el Conquistador” no era català? i les seves Conquestes relatades al Llibre des Feits i els pactes per bona part de la Mediterrània, no els han perdut els espanyols després d’haver-los furtat? Semblantment als que han inflingit, no tan sols al continent europeu sinó també a Amèrica?

El Quixot, escrit molt possiblement pel valencià Miquel de Sirvent, il·lustre membre d’aquesta gran família valenciana del que no se’n coneix l’original escrit en català, perquè? És quasi segur i ara s’està investigant molt seriosament per algún historiador català, el perquè no s’ha trobat enlloc el text original de l’exitós “Quijote”.

El més probable és que els castellans el van fer esfumar. Sabedors del seu gran èxit, immediat a la primera edició, tan a Anglaterra, com a França, Portugal, etc... se’l van apropiar i en van fer desaparèixer la versió original catalana. Segurament és pel que ara se’n diu “El Quijote” i el nom de l’autor apareix com a “Miguel de Cervantes”. Són una perla, aquests espanyols!

La gran novel·la, és més que probable que resulti ser una paròdia constant i una hàbil burla dels llibres de cavalleria castellano-espanyols i la seva obsessiva i ridícula “Hidalguia”. S’entén perfectament que un català, se n’enfotés amb fina ironia i en una de les millors proses que mai s’hagin escrit.

Sí, sóm un país ocupat! I si ens mostrem negligents, pot ser que un dia l’altre també gran novel·lista valencià, Joanot Martorell autor del magnífic Tirant lo Blanc acabi dient-se “Juanito de Moratalaz” o “Juan de Martínez” i la seva novel·la “Echando el Blanco” o “Echando leches” frase prou habitual en aquest personal.

No cal dir que és una suposició fins ara sortosament irreal. Però si hi haguéssin arribat a temps, probablement podria haver passat alguna cosa semblant al què segons sembla va succeir amb el Quixot. Com és natural en els espanyols, mai fan esment d’aquest altre gran novel·lista i la seva indiscutible importància. Si fós castellà seria completament diferent.

Recordem que qui fà un elogi extraordinari d’aquesta novel·la de Joanot Martorell, és precisament l’autor del Quixot, qualificant-lo del millor llibre de cavalleria escrit fins aquell moment. Recordem també que el mateix personatge del Quixot, a l’únic lloc que li desapareixen tots els mals i també la seva misteriosa bogeria, és quan està a Barcelona o a València!?

És quan abandona terra catalana i entra a terres manxegues o castellano-espanyoles que veu molins de vent que semblen gegants, etc... el seu grotesc “Sancho Panza”, sí que és manxec i/o castellà. Aquí es pot trobar el missatge de fons de l’obra. Completament oposada n’és la lectura que en fan els espanyols, interpretant el text d’acord als seus interessos i obviant aquests probables parodiaments.

Sí, som un país ocupat! No em cansaré de repetir-ho. Tenen la barra d’acceptar el nom del “Colombo” de nacionalitat genovesa, pel del Colom català, simplement perquè volen destruir un prestigi d’aquesta magnitut per a Catalunya, a més d’adjudicar-se’l. O de promoure la sortida del primer viatge des de Palos de Moguer, quan en realitat es va produir a Pals de l’Empordà, i tantes coses més.... Total, que varen apropiar-se de la descoberta catalana i ja fa molts anys que se l’han patejat. Es per això que s’entossudeixen a renunciar o a perdre els seus dominis sobre Catalunya, País Basc i Galícia que no volen perdre a cap preu.

Prou volien que un dels més grans violoncelistes del món, Pau Casals, per a ells “Pablo Casals” retornés a Catalunya, perdó “España”. Va ser després de les contun-dents manifestacions del nostre gran músic, al Congrés nord-americà davant del President Jhon F. Kennedy que no han volgut saber res d’ell, ni l’anomenen mai més.

I tants i tants exemples que es poden constatar en la pròpia història i en el mateix present. No ho oblidem i siguem-hi sensibles. Ells continuen impulsant aquest esforç d’anul·lació constant de la nostra identitat i idiosincràcia, condicionant la nostre presència al món com a catalans i sempre desvirtuant-la i maquillant-la amb una brutal espanyolització sense límits.

En el mateix camp de l’esport és prou manifest. Com que no poden tapar la prepon-derància d’esportistes catalans, no s’obliden mai d’anomenar-los “el atleta, el tenista o el gimnasta español”, perquè no poden sufrir la catalanitat de cap manera. Els crea una urticària rabiosa i furoncolosa que se’ls menja, els destrossa i els corromp de viu en viu!

Sí, som un país ocupat!... no cal insistir-hi més! nosaltres tenim la paraula, nosaltres tenim la responsabilitat que tot continui així, com ells volen per sempre més... Aquesta és la nostra maleïda realitat actual... fins quan?

Claudi Romeu, abril del 2006

www.HistoCat.cat

3.8.06

Una nova prova que el Descobridor d'Amèrica es deia Joan: l'escut de Sant Joan al peu del monument d'En Colom de Barcelona


A la estatua de Colom hi ha un relleu de l'escut de Sant Joan (el xai amb la bandera). Tenint en compte que aquest escut, segons es diu, representa Joan Baptista, donaria suport al fet que Colom es digués Joan, perquè l'únic que se m'acut és que hi sigui per fer referència al seu sant.

Marc

www.HistoCat.cat