4.2.07

Cervantes i Joan Carles I

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes."

Aquestes declaracions de Joan Carles I "King Of Spain", pronunciades el 23 d'abril del 2001 en el decurs de l'acte de lliurament del Premi Cervantes a l'escriptor Francisco Umbral, van ser molt polèmiques.

En el món del cinema s'acostuma a parlar de la "ironia dramàtica", que funciona molt en el cinema de suspens, per exemple. La ironia dramàtica consisteix en donar a l'espectador més informació de la que té el protagonista de la història. Funciona bé a les pel·lícules de terror quan l'espectador sap qui és l'assassí, però el protagonista- o un dels altres personatges- no ho sap.

Bé, el cas és que penso que en les declaracions del King Of The Kingdom s'hi amaga un bon grapat d'ironia dramàtica... O potser hauríem de parlar d'ironia històrica. Dir que no es va imposar mai el castellà no és una ironia, sembla més aviat un sarcasme. Però no deixa de ser graciós que Lo Rei ens digui que els sudamericans van adoptar lliurement la llengua de Cervantes... Sobretot ara que sabem que la llengua d'en Servent era lo pus bell catalanesc.

www.HistoCat.cat

7 Comments:

Anonymous Anònim said...

I el més divertit del cas és que la cita és un plagi d'un discurs pronunciat al Congrés de Diputats d'Espanya amb motiu de la discusió de l'Estatut. Per bé que a la inversa, ja que el diputat va dir, si fa no fa (en castellà): "El castellà NO HAURIA DE SER una llengua d'imposició sinó de trobada...".

Però clar, com que el Bourbon sap que els súbdits sóm imbècils no va tenir cap provlema en fotre el ridícul.

12:09 p. m.  
Blogger Alejandro__Sendra said...

Recordem que això va passar el 23 d'abril del 2001, i paga la pena llegir el paragraf sencer.

"Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca hablar en castellano. Fueron los pueblos mas diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima el idioma de Cervantes".

Com a contra-protèsta per la borbonada, el diumenge 6 de maig de 2001, Pilar del Castillo, ministra espanyola d'educació, cultura i esports, declara a la premsa que el franquisme no va prohibir el català:

"Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con qué intensidad. Sí, que cuándo se ha producido esa imposición. En Cataluña se ha hablado catalán durante todo el franquismo. Hombre, que sí... Que si no, no habría sobrevivido. Digo sobrevivido... que habría tenido más dificultades. Ya..., bueno, ustedes deben de conocerlo mejor. Pero lo cierto es que es una lengua que de todas maneras se ha seguido hablando.."

També té raó: Si encara en quedem, de què ens queixem?

5:06 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Potser la llengua d'aquest tal Servent era el "bell catalanesc", però el que és segur és que Miguel de Cervantes Saavedra parlava i escrivia en castellà.

Quantes vegades se us ha de dir, retronxo?

1:59 p. m.  
Blogger Xevi said...

Miguel de Cervantes Saavedra no podia parlar ni escriure en castellà ja que no va existir, tros de soca.

Ah, i les coses no es diuen: ES DEMOSTREN.

2:46 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Doncs per no haver existit, està molt ben documentat.

Les demostracions, les podeu trobar a Can Google amb una senzilla cerca.

10:43 a. m.  
Anonymous Anònim said...

En aquest fragment del Quijote el mateix "Cervantes" ens diu que en aquella època en els llibres apareixien els noms de la gent de sobre la que parlaven retocats: "Quieren decir que tenía el sobrenombre de Quijada o Quesada —que en esto hay alguna diferencia en los autores que de este caso escriben—, aunque por conjeturas verosímiles se deja entender que se llamaba Quijano.» És a dir que segons els "escriptors" el seu sobrenom era Quijada o Quesada, que és el veiem quan comparem diferents fonts, però que el nom real no era ni l'un ni l'altre sinó un tercer: Quijano.

9:12 p. m.  
Anonymous Anònim said...

A més també ens diu descaradament que el que publiquen els llibres no es un nom, sinó un "sobrenombre". I segueix dient que el tema del nom es pot passar per alt si el que s'escriu no s'aparta "ni un punto de la verdad". No creieu que ens està dient molt amb tot aixo?

9:23 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home