23.11.07

El camí de Santiago i la seva fragilitat


Setmanes enrera vaig assistir a una mena de conferència donada per un hospitaler gallec, concretament en Tomàs M. de Paz, que fa molts i molts anys que dona servei als peregrins que fan el camí de Santiago. Aquest personatge és també un estudiós de tot allò referent a la història d'aquesta coneguda ruta de pelegrinatge. Reconeix que l'època medieval és la seva debilitat i especialment, l'ordre del temple.

Tot i la seva devoció per tot allò que olora a camí de Santiago i a l'espiritualitat que segons ell, allà és respira, cal remarcar l’honestedat d'aquest bon home, al qui la sinceritat sempre el pot.

Preguntat pels orígens de la devoció al deixeble de Jesucrist que segons la història reposa al final d'aquest camí, la seva resposta no va deixar lloc al dubte. Més o menys (no son paraules textuals) ens va explicar que: En l'època de dominació àrab a la península, aquests arribaven fins al río Duero, mentre que tota la franja nord, restava per als cristians. Aquesta zona nord, era molt despoblada i la seva ruta més important, era el camí que unia tota la cornisa amb França, es a dir, el ara conegut com Camí de Santiago.

Donada aquesta situació, les autoritats cristianes ho van tenir clar, calia fer alguna cosa per mirar de repoblar aquelles terres i tractar de resistir les escomeses àrabs. Dit i fet, no varen tenir cap problema es crear i propagar el mite del deixeble Santiago, que era enterrat a Compostela. A partir d'aquell moment, anys en que la religió era una manera de viure, o un dogma, el pelegrinatge va començar a aparèixer d'arreu d'Europa, i fins als nostres dies.

La història te aquestes coses; digues una mentida moltes vegades, i al final es convertirà en veritat.

Èric

www.HistoCat.cat

1 Comments:

Blogger DL said...

En aquella època (primers segles del segon mil·lenni d.C.), els pelegrinatges tenen una gran importància en la revifalla de les grans rutes comercials. Algunes d'elles havien quedat mig arraconades amb l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Occident i ni tan sols el renaixement carolingi les havia pogut restaurar. D'una banda tenim les pelegrinacions locals, que afavoreixen el sorgiment d'unitats econòmiques d'abast regional. De l'altra tenim les grans pelegrinacions ecumèniques, de les quals destaquen Roma, Jerusalem i Compostela. Roma és el centre del món cristià occidental i adquirirà un protagonisme polític que culmina amb el Papa Innocenci (principis del segle XIII). Jerusalem és l'extrem oriental, nus de comunicació amb les potències asiàtiques (àrabs, iranianes, índies i xineses): el pelegrinatge donarà pas a la Croada, primera empresa comuna del Món Llatí. Compostela tindrà menys impacte polític que Roma i Jerusalem, però serà la ruta més popular i trillada de l'Occident Llatí.

1:29 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home