30.12.07

Els Papes catalano-aragonesos


Es ben curiós, que justament els Papes amb més llegenda negre i mes teories paranormals. místiques i posin vostès l'adjectiu que prefereixin, siguin precisament els tres Papes catalano-aragonesos, en Pere Luna (Benet XIII), i els Borja (Calixt III i Alexandre VI).

No cap el menor dubta que tot aquest llegendari negre no fa altre cosa que ocultar la veritable importància en l'història d'aquests tres homes, que l'oficialitat ha volgut fer passar com a Espanyols, quant en realitat d'això, res de res.

En Benet XIII es clau en el 'Compromís de Casp' i totes les conxorxes que van acabar misteriosament amb les vides de Marti I i de Marti el Jove. Cal no oblidar que el rei i el Benet XIII eren família. Per altre banda la importància dels Borja es brutal, especialment n'Alexandre VI, ja que es anomenat Papa el mateix mes d'agost en que Colom va salpar de Pals. Es a dir, que en un mateix moment, Catalunya ostenta el domini del mediterrani, la conquesta (que no descobriment) d'Amèrica, i te el control de la Cúria Romana mitjançant Alexandre XIII (al vaticà es parlava catala) i te un dels monarques principals de la Europa de l'època, en Ferran II (i no la Isabel que ens han intentat vendre).

Cal interpretar la història amb ulls lògics i no pas amb els ulls dels nostres dominadors.

www.HistoCat.cat

Un estudio dice que 'El Lazarillo de Tormes' es valenciano


(Article de 'lasprovincias.es' - 16.11.07 - EUROPA PRESSBARCELONA)


El historiador Jordi Bilbeny sostiene que El Lazarillo de Tormes es de un autor valenciano -especula que podría ser el humanista Juan Luis Vives o el escritor Joan Timoneda-, que el original está escrito en catalán y que transcurre entre Valencia y Gandia. Bilbeny defiende esta tesis en el estudio preliminar en la traducción al catalán de La vida de Llàtzer de Tormos (Llibres de l'Índex).

Bilbeny señaló que el original de El Lazarillo de Tormes no se conserva, sino sólo otras ediciones y cree que se debe a que la censura lo prohibió, ya que se trata de "una alegoría de la revuelta de las Germanies", que se llevó a cabo a principios del siglo XVI en el Reino de Valencia en contra del Rey y del Papa.

El historiador también dijo que el original está escrito en catalán pero como "era obligatorio escribirlo en castellano, a pesar de que la mayoría del pueblo no lo conocía" se hizo una traducción "llena de catalanismos que se perciben al leerlo".

La obra medieval describe los terrenos de Toledo, según Bilbeny, con huertas frescas que se asemejan más al paisaje mediterráneo que a Castilla. Bilbeny dijo que tiene "más lógica" que el nacimiento del Lazarillo fuera en la población valenciana de Tormos, en lugar de dentro de un río llamado Tormes.

Otro aspecto que ha tenido en cuenta Bilbeny para defender su tesis es que después de la publicación de Tirant lo Blanch, "obra de referencia de la literatura catalana medieval, no hay ninguna obra en catalán de su categoría, mientras que en Castilla, que no tienen una tradición literaria, surge una obra anónima llena de catalanismos".

Sobre la autoría de Timoneda, Bilbeny dijo que este autor nombra en una de sus obras a un criado del médico que se llama Lazarillo, hermano de Lazarillo de Tormes".

www.HistoCat.cat

25.12.07

Una Veneçuela protocatalana?


Carta a la Bústia del diari Avui publicada el dijous 20.12.07 en resposta a la Carta publicada a la mateixa secció el 10.12.07.


1) primera carta publicada el 10.12.07

Una Veneçuela protocatalana?
A Veneçuela no només hi ha una ciutat anomenada Barcelona (capital de l'Estat d'Anzoátegui), sinó que, tot just fa un parell de dies, m'he assabentat de la pervivència d'una expressió ben catalana en el món rural. Ha estat per casualitat, mentre mirava dues pel·lícules antigues inspirades en dues obres de l'escriptor veneçolà Rómulo Gallegos, Doña Bárbara i Canaima, i protagonitzades, respectivament, per María Félix i Jorge Negrete. Es tracta de l'expressió aguaita, en comptes del castellà mira. En ambdues pel·lícules, els araucans reben retrets dels seus patrones perquè utilitzen un vulgarisme tan groller.
Agrairia que algú em pogués donar més informació sobre aquest tema. Perquè no deixo de pensar si això tindria res a veure amb la tesi de Jordi Bilbeny sobre una primitiva colonització catalana a les Amèriques abans de la prohibició expressa del rei Ferran el Catòlic.

Jordi Bassas i Ribalta


2) Segona carta resposta a la primera publicada el 20.12.07

Toponímia catalana
En relació amb la carta publicada dilluns 10 de desembre, on el senyor Bassas demanava informació sobre la toponímia catalana a Amèrica, voldria comentar que la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya va publicar a la seva web (histocat.cat), la setmana del 10.12.07, uns mapes americans amb una allau de toponímia catalana a Mèxic, Centreamèrica, Cuba, Argentina, Colòmbia... que pel seu nombre no pot ser justificada per un poble que, segons la historiografia oficial, no va poder anar a Amèrica fins l'any 1765, gràcies a l'esplèndida generositat i magnificència de sa majestat Carles III de Borbó.

Jordi Grau i Bartomeu
Barcelona

www.HistoCat.cat

19.12.07

"He provat de comprendre Jaume I per damunt de les visions territorials"


(Article de VILAWEB - DIMECRES, 19/12/2007)


Entrevista amb l'historiador i director de les Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió, que acaba d'editar una biografia de Jaume I.

Antoni Furió és historiador social, professor de la Universitat de València i, des de fa deu anys, director de les publicacions d'aquesta universitat. Acaba de publicar 'El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda' (Bromera), coincidint amb els vuit-cents anys del seu naixement. Furió explica per què a València i a Mallorca és anomenat 'el bon rei en Jaume', i per què catalans i aragonesos hi tenen greuges.

També parla del compromís social i cultural adquirit per les Publicacions de la Universitat de València.

Aquesta biografia de Jaume I vol ser bàsicament divulgativa?
No. És clar que és un llibre adreçat a un públic ampli, un llibre d'encàrrec que es publica per commemorar els vuit-cents anys del naixement del rei En Jaume; però també és un llibre personal, d'interès per a historiadors i erudits, perquè aporta una idea original de Jaume I.

Original, en quin sentit?
El de trencar el mite. Habitualment, darrere el nom de Jaume I hi ha el nom d'un carrer o d'una estàtua..., la imatge simbòlica de fundador dels Països Catalans, una imatge de cartró. I jo aporto la visió de l'home més enllà del mite i de la visió històrica, des de la mirada del segle XXI.

Com ha canviat la mirada de l'historiador aquests darrers cinquanta anys?
Fa cinquanta anys la biografia que va escriure Ferran Soldevila no s'interessava, per exemple, pels moros, anomenats sarraïns. En canvi, avui és una qüestió important. O l'interès per la incorporació de València i de Mallorca: fa cinquanta anys no es tenia en compte la gent que poblava aquests territoris. O bé el paper de les dones. En cinquanta anys han canviat els valors i això modifica la mirada i els interessos. La història és rescriu constantment.

El llibre conté aportacions noves?
He utilitzat documents que els historiadors no havien utilitzat abans, com una sèrie de textos musulmans que figuren en antologies literàries.

I quin ús ha fet del 'Llibre dels Fets'?
La Crònica de Jaume I és un document interessant, amb el qual el rei vol condicionar el futur, justificar-se, justificar la seva trajectòria, caure simpàtic... Però la tasca de l'historiador és de defugir-ho. A més, la mirada de l'historiador és cada vegada més plural i rica. Abans Jaume I es veia en blanc i negre, però ara té tot un ventall de grisos. Per exemple, era un home profundament cristià, però amb un gran realisme polític. No va expulsar els musulmans de València perquè eren necessaris per a treballar la terra. En canvi, a Mallorca, que no els necessitava, no va dubtar a fer-ne una gran matança i va acabar venent els supervivents com a esclaus.

La interpretació de la figura de Jaume I varia gaire segons que l'historiador sigui de Catalunya, del País Valencià o de Mallorca?
Jo he intentat de comprendre el personatge per damunt de les visions territorials. Perquè, efectivament, sí que n'hi ha: per mallorquins i valencians Jaume I és el mite fundacional, amb ell comença la seva història. És per això que, progressista o reaccionari, tothom li té simpatia, una adhesió sense fissures. Jaume I és el fundador de tots dos regnes, i els dota de lleis pròpies, de cort, moneda... En canvi, a Catalunya i a l'Aragó no és el monarca més important, perquè no és el mite fundacional. El de Catalunya és Guifrè el Pilós.

A València, Jaume I és 'el bon rei' en Jaume.
Al País Valencià, els pagesos de final del segle XVII o els Maulets de la guerra de Successió, que s'alçaren contra el poder feudal, exigien els privilegis de Jaume I i consideraven el segle XIII una mena d'edat d'or perduda. El segle XIX, els liberals que lluitaven contra l'absolutisme el veien com un monarca que els havia donat la llibertat parlamentària. Durant la Renaixença, l'època de Jaume I es considerada l'època d'esplendor. Més endavant, el 1938, en plena guerra, es va escaure el set-centè aniversari de la conquesta de València, i les autoritats republicanes van reivindicar Jaume I com un monarca progressista i democràtic, pràcticament com un rei republicà. I el 1940, els franquistes van considerar que no s'havia celebrat bé l'efemèride i van presentar Jaume I com un monarca profundament religiós, conservador i fins i tot precursor del general Franco, perquè així com Jaume havia alliberat València dels moros, Franco havia alliberat Espanya dels 'rojos'. Amb això què vull dir? Que aquest monarca és per a tothom 'lo bon rei en Jaume'.

I a l'Aragó i a Catalunya?
A l'Aragó fa vuit-cents anys que estan enfadats amb Jaume I, perquè pretenien que Tortosa i les terres valencianes passessin a ser aragoneses. Però no va ser així perquè a última hora el rei va crear un regne nou, i l'Aragó no va poder créixer més ni va tenir sortida a mar. Quant als catalans, tenen dos greuges envers Jaume I: per una banda, el de la renúncia del somni occità, perquè Jaume I va frustrar l'expansió cap al nord; per una altra, perquè mentre França i Castella es constituïen en estats unitaris, Jaume I va repartir els territoris entre els fills.

Per què va fragmentar el territori?
Jo he mirat de comprendre Jaume I i m'he trobat amb un home que fa 'realpolitik', un rei pragmàtic. Amb aquesta actitud es poden explicar moltes de les seves decisions. Aquest rei té aspectes de modernitat: crea l'arxiu reial, on centralitza tota la documentació de l'estat, crea una administració de l'estat... Però en uns altres aspectes és més conservador, per exemple, en la fragmentació patrimonial.

No fa gaire s'ha publicat una biografia de Jaume I escrita per Stefano M. Cingolani. La seva i la de Cingolani són coincidents o divergents?
Són complementàries. La de Cingolani parteix de la Crònica, perquè és un gran expert en aquest llibre. Ell és historiador filòleg i jo sóc historiador social. Per això la meva biografia aporta informació nova sobre el context social: els pagesos, eclesiàstics, sarraïns..., la societat catalana del segle XIII. Ambdues biografies comparteixen moltes coses, com ara una mateixa mirada generacional i allò que dèiem: una mirada des del segle XXI.

Parlem ara de les Publicacions de la Universitat de València (PUV), una editorial universitària de referència, de la qual fa deu anys que és director.
Vaig començar en l'edició a la primeria dels noranta quan vaig assumir la direcció de la IVEI (Institució Valenciana d'Estudis i Investigació), amb el segell Edicions Alfons el Magnànim. Eduardo Zaplana, quan va arribar a la presidència de la Generalitat, em va destituir (1995) per raons polítiques. Llavors em vaig posar a escriure la història del País Valencià, i el 1997 vaig assumir la direcció de les Publicacions de la Universitat de València.

Quin paper ha de tenir una editorial universitària?
Avui la universitat no és tan sols un centre de transmissió del saber i de creació de nous sabers (docència i investigació), també ha de complir una funció social, ha de tenir la voluntat d'intervenir en la vida pública (a través de conferències, fòrums...) I una part fonamental d'aquesta funció es fa a través de les publicacions de les universitats, perquè difonen la investigació, l'alta divulgació, i perquè permeten d'arribar a un públic de fora de la universitat.

Quin paper té aquesta editorial universitària al País Valencià?
A València la trama civil és més feble que no pas a Barcelona. Per això la universitat ha de fer un paper substitutori més notable. Si, a sobre, hi afegim la llengua i la debilitat de l'edició en català, és molt important que la universitat tingui una dimensió editorial important.

Què la determina?
Una bona part dels nostres llibres es poden trobar també a Barcelona, Girona, Vic... Això vol dir que fem Països Catalans, que no pensem en termes merament valencians. Com tampoc no pensem a publicar tan sols per a universitaris. I tenim la voluntat de ser una editorial de referència.

De quina manera?
Traduïm molt, però també publiquem originals, tesis doctorals, assaigs... Volem ser una editorial de referència en el camp de la cultura, del pensament, de l'assaig. No publiquem ficció per no fer la competència a les editorials privades. Volem incidir allà on fa falta, on hi ha un buit. Perquè qui publicaria una tesi sobre l'aprovisionament de carn a la Barcelona dels segles XIV i XV? Publiquem aquesta tesi al costat d'una biografia de la psicoanalista Lou Andreas-Salomé o un recull d'assaigs de la pensadora Hannah Arendt. També publiquem revistes: L'Espill, Mètode, Caràcters, Pasajes (en castellà)..., que formen la nau insígnia, però en publiquem una trentena. I darrere de cada revista hi ha un consell de redacció amb experts en camps diversos de tot arreu, una quantitat de massa grisa impressionant.

M. S.

www.HistoCat.cat

14.12.07

Miguel Negrete: El cavall de Troia


(Article del bloc Es poblat d’en Talaiòtic)


Negrete a Flandes abans de l'assalt dels turcs

En Florenci Sastre es demana per quin motiu en Negrete "era a Flandes el 1558, tot sol, sense la seva companyia, que havia restat a Menorca, comandada pel seu germà". Segons ens explica l'historiador, "s'ha intentat presentar Miquel Negrete com un estratega que fou requerit per treballar a l'estat major del Capità General Gonzalo Fernández de Córdoba, tercer Duc de Sesa; fins i tot s'ha dit que era una persona de confiança de Felip II, que el va enviar expressament a Flandes per tal que es complissin les seves ordres". Però per en Sastre la realitat és que havia estat condemnat "a 6 anys de desterrament fora de la península a causa d'haver furtat a la justícia un soldat de la seva companyia, que n'havia ferit un altre". Hi ha en aquest supòsit algunes ambigüitats o imprecisions que s'han de remarcar. Primer de tot, s'ha de dir que si en Negrete hagués estat desterrat "de la península" hauria pogut complir la seva pena perfectament a Menorca, que no està precisament a la península. Però el que em crida l'atenció és que el document que fa referència a aquest desterrament d'en Negrete i que aporta en Sastre és redactat en tercera persona per afirmar que el capità diu tal cosa. Literalment, s'informa que "El capità Negrete diu que pels alcaides d'aquesta cort fou condemnat a sis anys de desterrament d'aquests regnes...". Podria ser aquest el propi estil d'un capità a l'hora de dirigir-se a la cort de referir-se a ell mateix en tercera persona, o es va intentar posteriorment intercalar aquest desterrament per algun motiu per part d'algun censor de la Corona? De quins regnes exactament fou desterrat el capità? Sembla lògic pensar que hauria estat desterrat del regne de Mallorca, del que Menorca formava part el 1558, i segurament també de la resta de regnes peninsulars de la llavors ja anomenada Corona d'Aragó i potser encara de la resta de regnes peninsulars del rei Felip, Castella i Navarra. Potser per aquest motiu seria a Flandes, però es fa estrany que un desterrament a un capità al s. XVI afecti de forma tan selectiva els territoris de l'actual Estat espanyol i no afectés la resta de territoris de la Corona com Flandes, el Franc Comtat, Sardenya, Nàpols, Sicília...

Però continuem amb les imprecisions, perquè segons la documentació, el capità "presenta una informació per la que pareix que aquest juny fa quatre anys que compleix el desterrament". Al respecte en Sastre diu que "sabem que al juliol de 1555 encara era a Menorca. Però al 1558 afirmava que el mes de juny s'acomplirien 4 anys que havia començat el desterrament a Flandes" (per tant, quan encara no faria ni 3 anys del desterrament). Per l'historiador menorquí, açò és símptoma que "els nombres no eren el seu fort, o tal vegada ho eren massa, manejant les dates segons la seva conveniència". Tal vegada sigui així, o tal vegada es pretenia presentar per algun motiu un suposat desterrament a Flandes anterior a l'accés al tro de Felip I el 1556. De fet, en una altra carta s'afirma que el 1558 ja feia sis anys que en Negrete coneixia Menorca, quan en realitat havia estat nomenat Capità de la gent de Guerra de Menorca el 23 d'abril de 1553. Per què aquesta insistència en la diferència de més d'un any en la documentació? A més, si aquesta documentació és directament del propi capità, per què diu de forma dubtosa que "pareix" que fa quatre anys que compleix el desterrament i no ho afirma amb seguretat? És que ell mateix no ho sabia del cert, pretenia confondre la Cort expressament o és que ho escrivia algú altre?

En qualsevol cas, la presència de Negrete a Flandes el mateix 1558, tant si fos per un desterrament que se li hauria aixecat abans d'hora per tornar a Menorca o com a conseqüència de la confiança que li tenia el rei Felip com afirmarien altres autors, em provoca noves inquietuds: no s'haurien posat allà en contacte en Negrete i el bombarder flamenc anomenat Claudio que, pel que es veu, arribaria a Menorca poc després del capità? No devien rebre tots dos instruccions per part de la Corona espanyola sobre el paper que haurien de jugar en el ja previst assalt a l'illa per part dels turcs? L'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder podria haver fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció.

Encara des de Flandes, i amb ple coneixement de l'arribada de l'armada turca, s'informa que "el capità Negrete diu que havent-se posat per partir cap a l'illa de Menorca, on té la seva companyia, és just no fer-ho sense donar primer relació a Vostra Majestat de les coses d'ella; majorment d'aquelles que per defensar-la són menester, i ara més que mai ja que la vinguda de l'armada turquesca és tan certa i la dita illa està tan desproveïda de tot que no es podrà guardar". El monarca espanyol rebia per tant valiosíssimes informacions del capità sobre les febleses de la defensa de Menorca, que sens dubte podien ser aprofitades per afavorir la tasca dels turcs en el seu assalt a l'illa. Recull en Sastre aquestes informacions en les que es diu, entre altres coses sobre Ciutadella, que "és molt flaca, tant que cap bateria pot sofrir perquè és alta la muralla, a l'antiga, i no hi ha un puny de terra dins per terraplenar ni reparar, ni tampoc té fossos, perquè és pedra viva i no els han pogut fer. No té cavallers on l'artilleria serveixi, sinó unes torretes buides a l'antiga on no hi cap l'artilleria pesada que hi ha. Ha de menester gent i municions", i sobretot crida l'atenció llegir que "hi ha així mateix altres coses a fer i molt necessàries com és (...) un terraplè a la cantonada de Sant Francesc perquè és la més flaca part de tota la terra puix del mateix monestir la poden tota derrocar". I sentencia en Sastre dient que "foren aquestes les paraules d'un profeta, ja que precisament això fou el que succeí".


Negrete a Menorca durant l'assalt dels turcs.

Florenci Sastre defineix Negrete com "un home extraordinàriament violent i orgullós que passava de les paraules als fets, no tenint res a envejar a d'altres militars castellans, tant Governadors com Alcaids de Sant Felip dels quals la història de Menorca en guarda memòria per les seves malifetes". Ho recull Casasnovas quan diu també que Negrete "era molt impopular a Menorca abans dels fets de juliol, sobretot entre l'oligarquia ciutadellenca".

De les documentació localitzada per Sastre a l'arxiu de Simancas sobre les investigacions que les noves autoritats de l'illa realitzaren després de l'assalt, i a la que ja ens hem referit en altres ocasions, es desprèn una actuació en la defensa de Ciutadella contradictòria amb aquest caràcter violent, orgullós i home de fets més que de paraules, i amb l'actitud que també s'aparenta en l'Acta de Constantinoble.

Segons els testimonis:

- Negrete no tenia el nombre de soldats que havia de tenir i que el rei pagava, pel que s'insinua una possible estafa que "no sols perjudicava a la terra no tenint lo nombre que devia dels soldats però encara a sa Majestat fent pagar pagues que no eren servides". Mentre a l'Acta de Constantinoble s'afirma que els soldats de la seva companyia eren 40, alguns testimonis ho rebaixen a 25 0 30.

- Enlloc d'animar els defensors de la ciutat els alarmava constantment dient que "eren perduts", i que "no teníem remei de salvar-nos, i així tots a la clara coneixíem la sua covarderia", "tots deien que del primer dia li havien entès a dir a dit Negrete que tots erem perduts". Sastre diu que "els nou testimonis que declaren coincideixen unànimament en deixar com un gran covard a Negrete" i Casasnovas que "el capità Negrete aconsellà la rendició, a la qual s'oposaren els ciutadellencs". Aquests fets contrasten amb les afirmacions dels virreis de València i Catalunya que acusaven Negrete d'haver volgut defensar una plaça que "diuen no es podia defensar" i de "ficar la gent en llocs flacs i que no es poden defensar", respectivament, i recordem també les insinuacions d'aquest darrer, Don Garcia de Toledo, a la princesa Joana sobre la seva voluntat de què "allò no es guardàs". Pel que sembla doncs, la realitat és que Negrete no faria altra cosa que seguir la voluntat de la Corona de no defensar Ciutadella, però si com diu la pròpia Acta de Constantinoble el Regent Bartomeu Arguimbau tenia ordres de Sa Altesa Reial "de recollir la gent de Maó, Alaior i Mercadal en dita vila de Ciutadella" la pregunta és: què es pretenia amb aquestes instruccions contraproduents, una massacre de gran abast?

- Els testimonis expliquen que el capità no es presentava a la batalla, i només una vegada a petició dels defensors va quedar amb ells "forçat i encorregut per lo requeriment" que li feren. "Negrete sempre fugia de la batalla" i quan el cercaven no el podien trobar.

- Un testimoni apunta que moltes persones deien que Negrete "nos venia i trahia i especialment ho he oit dir paresament a una muller d'un tal Morro sabater que dit capità Negrete nos tenia venuts, i que de nits havia enviat a Joan Olivar ambaixador al camp dels enemics per a parlar ab los turcs, de que yo stigui molt spantat i tinc per cert que per aqueixa causa lo Regent la governació essent en mig de la plaça quan se determinà que les dones se salvassen dix que ab ell no cabia traició alguna ans volia morir per son Rei i Senyor i defensió de sa pàtria, i jo he oit dir de mes pròpies orelles quan dit Regent ho deia".

- Entrats els turcs a Ciutadella, insistí en que es deixassin les armes per evitar ser degollats en contra de la voluntat dels menorquins, cosa que provocà que gairebé el degollassin també a ell, com ja havien fet amb el bombarder Claudio.

- Segons els testimonis i també el notari Rafel Socíes, el capità anà a casa seva, es vestí amb les seves millors robes i una espasa daurada i els turcs el prengueren d'allà mateix i se'l van emportar, mentre que molta altra gent era degollada. Es conta també que tres velles el van veure amb aquestes robes assegut a la popa de la galera de Pialí.

Sastre explica que el paborde Ivañes assegura al virrei de Mallorca que "el capità Negrete després d'haver ben lluitat els de la terra, estant determinats tots de morir en l'empresa, la donà a l'enemic". I el virrei de Mallorca Guillem de Rocafull diu al secretari de Sa Majestat D. Francisco de Ledesma el 15 de juliol que "no vull deixar d'escriure com de ruïnosament ho ha fet el capità Negrete, segons vaig entenent, i tant que es diu que si no fora per culpa seva, no s'hauria perdut la terra, i plaguera a Déu que els mateixos de la terra l'hagueren degollat, com ho van intentar" i el 20 de juliol al Secretari del Consell d'Aragó que "Ciutadella fou presa pels enemics dissabte a nou del present i segons diuen a gran culpa del Capità Negrete perquè encara que els de Ciutadella ho van fer valerosament anava Negrete tan acovardit i aglaçat que en lloc d'animar-los i instruir-los els desanimava sense saber aconsellar-los ni acudir mai a cap bateria (...)".


Negrete a Constantinoble després de l'assalt dels turcs.

Segons la tradició, el capità seria un dels impulsors, juntament amb el regent de la governació Bartomeu Arguimbau i amb altres testimonis, de l'Acta de Constantinoble. Recordem aquí aquella clàusula amb què signà en Negrete aquell document i que deia que "altres moltes coses es feren pel regent i dit capità en servei de Sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que se'n seguiria, del qual es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Coneguda avui l'actitud del capità, quines eren aquestes altres moltes coses que no havia pogut dir en Negrete a l'Acta i que havia d'explicar al rei? Quin era el perill que temia Negrete? El dels turcs, o el dels propis captius menorquins amb els qui havia participat en la redacció de l'Acta i que havien defensat Ciutadella malgrat ell?

El pagament a Negrete i el seu germà de 1.400 ducats per part de la Corona espanyola amb diners del Jubileu pel rescat dels captius era durament criticat per Mossèn Marc Martí, qui tramitava els rescats a Constantinoble, en una carta al rei. Segons Ruiz Manent, ni el capità Negrete ni el seu germà estaven en captivitat perquè mossèn Martí diu que no estava bé "que cosa dedicada per tal efecte (els diners destinats a la redempció de captius) es doni a persones que estan lliures de tan miserable servitud com el dit Negrete i el seu germà ho estan", i més avall diu "que van ser captius i s'han rescatat". Martí afirmava que si es pagava aquesta quantitat a Negrete "amb molta més raó i dret podrien pretendre el mateix" els altres captius de Menorca a Turquia. Ruiz Manent, ja l'any 1910, davant de les paraules de Martí, deia que "en Negrete resultaria ser tot el contrari del que fins ara l'havíem cregut. L'Acta de Constantinoble, firmada d'en Pere Quintana, ens el presenta com un heroi, però el paborde Martí ens ofereix documents molt greus". En Florenci Sastre refereix que el futur paborde diu que "no recordam en aquesta carta a V. Majestat com va actuar dit capità Negrete quan Ciutadella es va perdre i els turcs entraren en ella perquè d'açò hi ha procés que està en el Consell d'Aragó, pel qual podria ser V. Majestat informat". De quin procés parlava en Marc Martí? Era potser la investigació referida en la documentació arxivada a Simancas i trobada per en Sastre? O era algun altre? Com es pot veure, la voluntat política de la Corona d'obviar i d'ocultar el paper de Negrete a Ciutadella és constant. Sastre escriu que "la primera informació, enviada per Rocafull a la cort des d'Alcúdia, fou considerada confusa", a la qual cosa el virrei de Mallorca responia que "m'ha pesat a l'ànima de veure que la dita informació no fos tal i tan clara com fora just" i es ratificaria en les seves crítiques a Negrete.

Per Casasnovas, tot i el comportament que el capità va tenir a Ciutadella, contribuint a la seva caiguda, "sigui perquè Negrete gaudia del favor de Felip II, sigui perquè pogué al·legar poderoses raons en favor seu, lluny de ser processat, el controvertit fou indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius".

Sastre, per la seva banda, diu que "sabem que el 19 o 20 de setembre de 1560 Negrete ja partí de la capital turca, rescatat per l'ambaixador espanyol, que avançà els diners. Davant això ens podem demanar: per què fou rescatat tan prest, tenint en compte la seva actuació?", i cita en Josep Pellicer qui, per justificar que Negrete no fou un traidor, diu que si fos així "el Rei no hauria pagat el seu rescat". També en Ruiz Manent fa aquesta reflexió quan escrivia que "pensam que si en el procés que es va obrir contra en Negrete aquest hagués estat condemnat el rei no li hauria fet mercè dels 1.000 ducats pel seu rescat; però si es diu: el Rei no ho sabia, des del moment en què el paborde va haver de fer-li present citant-li el procés que, en aquest cas seria condemnatori, és que en Negrete estava en llibertat i mereixia favors del rei?". La confusió entre els autors sobre l'existència o no de tal procés i, en cas d'haver-se produit, del seu resultat condemnatori o absolutori és un símptoma clar de l'ocultació del paper de Negrete en l'assalt a Ciutadella.

Quines podien ser aquestes "poderoses raons" i els "favors" que podria merèixer en Negrete? Com explicar que se li fes el mencionat pagament amb l'actuació que va tenir? L'enigma es resol, una vegada més, quan es té en compte que la Corona era la primera interessada en el que succeí a Menorca. Un home que ja havia estat capturat pels turcs en l'assalt a Castellnou (Bòsnia) l'any 1539, i que és destinat a Menorca a reviure uns fets dels que ja tenia experiència no era ni un covard ni actuava contra els interessos del rei, sinó que sabia molt bé el que feia. Negrete fou rescatat i indemnitzat amb celeritat precisament perquè havia complert a la perfecció amb allò que s'esperava d'ell per part de la Corona: havia informat de les febleses de Menorca des de Flandes, havia contribuït en l'assalt de Ciutadella des de dins sense perdre la vida a mans dels menorquins com el bombarder Claudio, i finalment enviaria encara els seus informes des de Venècia, segons relata en Josep Pellicer. Del seu destí després de ser rescatat no n'apareix cap cita en la bibliografia consultada sobre Sa Desgràcia de Ciutadella.

Una de les principals vies de comunicació de Ciutadella a "sa Contramurada", el perímetre d'avingudes que envolten el centre antic de la ciutat on s'aixecava l'antiga muralla, dedicada encara avui a l'infaust personatge que va ser el capità Miguel Negrete. Un autèntic atemptat a la nostra memòria històrica: un cavall de troia de la Corona espanyola per afavorir l'assalt dels turcs del 1558 reconvertit en heroi local.


Referències:

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències". Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1991.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies Menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca. 1993.

RUIZ MANENT, Josep M: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed. Nura, Menorca 2006.

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558. Ajuntament de Ciutadella.


Talaiòtic

www.HistoCat.cat

12.12.07

El Bicentenari desembarca a Catalunya


(Dues noticies publicades en El Punt d’avui dia 11 de desembre 2007).


Ciutadans pretén que la Generalitat commemori l’aniversari de la Guerra del Francès.
Barcelona. Ciutadans-Partit de la Ciutadania pretén que el govern de la Generalitat celebri el bicentenari de la Guerra del Francès. Per això ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya que insta l’executiu a “crear una comissió” que s’encarregui de difondre el “significat històric d’aquesta celebració” que cooperi amb el govern espanyol, promogui la investigació sobre el conflicte i acordi un “programa d’actes commemoratius” que tinguin lloc del 2008 al 2012 (?).


El PP vol posar el nom de Màrtirs de la Pàtria a una Plaça.
Barcelona. El grup municipal del Partit Popular (PP) a l’Ajuntament de Barcelona ha demanat al consistori que commemori el segon centenari de la guerra del Francès, la guerra contra la invasió napoleònica o guerra de la independència, que va començar l’any 1808. El PP demana també que el nom de la plaça Garriga Bachs, situada al costat de la catedral, es canviï pel de Màrtirs de la Pàtria en record dels herois d’aquesta guerra.


www.HistoCat.cat

7.12.07

Els catalanismes a les obres d'en Colom i d'en Servent (II)


(Resposta d'un amic al nostre article original)

Els catalanismes vénen de la dificultat -en aquell temps- de traduir algunes paraules o expressions senceres, perquè el traductor no en trobava la correspondència en castellà, potser perquè aquesta no existia (avui existeix, manllevada del català, de vegades), o perquè el traductor no coneixia el català fins a controlar-ne l'íntim desllorigador lingüístic propi dels qui parlaven l'idioma de naixement. Els articles que parlen d'en Nebrija en aquest mateix bloc et poden ajudar a escatir el fet que el català era un idioma més referenciat, més pautat, amb diccionaris llatí-català i alemany-català (necessari per a entendre's amb els mestres d'impremta, inicialment alemanys) del propi Nebrija, que fou "fitxat" per en Cisneros degut a la seva vàlua com a lingüista, segurament. Em jugaria un pèsol que la seva gramàtica castellana del 1492 fou editada (si més no, escrita) inicialment en català i per al català, però el devastador segle XVI en devia esborrar totes les traces i convertí l'obra en una normativa castellana que trigà 100 anys ben bons a ser tinguda en compte pels propis escrivents castellans. No sé si t'he contestat.

www.HistoCat.cat

El camí de Santiago i la seva fragilitat (II)


(Resposta d'en Dídac López al nostre article original)

En aquella època (primers segles del segon mil·lenni d.C.), els pelegrinatges tenen una gran importància en la revifalla de les grans rutes comercials. Algunes d'elles havien quedat mig arraconades amb l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Occident i ni tan sols el renaixement carolingi les havia pogut restaurar. D'una banda tenim les pelegrinacions locals, que afavoreixen el sorgiment d'unitats econòmiques d'abast regional. De l'altra tenim les grans pelegrinacions ecumèniques, de les quals destaquen Roma, Jerusalem i Compostela. Roma és el centre del món cristià occidental i adquirirà un protagonisme polític que culmina amb el Papa Innocenci (principis del segle XIII). Jerusalem és l'extrem oriental, nus de comunicació amb les potències asiàtiques (àrabs, iranianes, índies i xineses): el pelegrinatge donarà pas a la Croada, primera empresa comuna del Món Llatí. Compostela tindrà menys impacte polític que Roma i Jerusalem, però serà la ruta més popular i trillada de l'Occident Llatí.

www.HistoCat.cat

Descobert un esbós inèdit de Miquel Àngel sobre la construcció de la basílica de Sant Pere


(Notícia d'EL PERIODICO 6/12/2007 20:47 h SEGONS EL DIARI DEL VATICÀ / EFE - CIUTAT DEL VATICÀ)


La Fàbrica de Sant Pere, l'organisme vaticà encarregat del manteniment de la Basílica, ha trobat entre els seus documents un esbós inèdit de Miquel Àngel sobre la construcció de la cúpula del temple que data del 1563, un any abans de la mort de l'artista.

La notícia de la troballa ha estat publicada avui pel diari vespertí del Vaticà, L'Osservatore Romano, i serà presentada en una roda de premsa diumenge que ve.

L'esbós, que si se'n confirma l'autenticitat es convertiria en l'últim disseny conegut en la vida de Miquel Àngel, representa alguns detalls arquitectònics sobre els pilars del tambor de la cúpula de Sant Pere.


Els experts, segurs de l'autoria

Segons el diari, els experts consultats no tenen dubtes que la "seguretat del traç" i "la mà experta" que mostra l'esbós són atribuïbles a Miquel Àngel.

El dibuix està traçat en un trosset de paper amb guix de color vermell i s'hi observen també les xifres 6, 9 i 3. Segons el diari, podria ser un dels esbossos realitzats per l'artista per donar indicacions als obrers que treballaven en la realització de la cúpula.


El document del 1563

L'apunt de Miquel Àngel va ser fet en la primavera del 1563 quan, explica L'Osservatore, alguns blocs de marbre arribats a les obres de Sant Pere des de la localitat romana de Fiano van ser considerats no aptes per ser esculpits.

El foli ha estat un dels pocs sobre la construcció de la basílica vaticana que no va destruir el mateix Miquel Àngel i que va ser utilitzat després de la seva mort per continuar amb les obres de la cúpula.

Miquel Àngel Buonarrotti va aconseguir la direcció de la construcció de Sant Pere el 1547, quan tenia 72 anys, però el 1564 moria deixant incomplet el seu projecte de gran cúpula, que van acabar Giacomo della Porta i Domenico Fontana el 1590.

www.HistoCat.cat

3.12.07

El Baròmetre corregeix a l'alça les dades del percentatge de lectors d'El Periódico en català


29/11/2007 · Barcelona · Bernat Ferrer

L'edició en català d'El Periódico de Catalunya acaba de complir el seu desè aniversari, l'octubre d'enguany. Des d'un primer moment, l'edició en català va suposar el 40% del total de vendes, segons especificava el mateix rotatiu al suplement commemoratiu. Tot i això, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha deixat palès que el nombre de lectors de l'edició en català és del 46%, dada que el propi rotatiu dóna per vàlida a la notícia en què anuncia que és líder de lectors a Catalunya.

El Periódico, que s'ha erigit de manera inapel·lable com el rotatiu líder a Catalunya, compta amb un total de 728.000 lectors, 340.000 dels quals ho són en català. Així, el tradicional equilibri que mantenien la versió original en castellà i la traducció catalana, que des dels seus orígens es repartien al 60-40%, poden estar canviant. Si aquest fet arriba a succeir, segons apuntava El Periódico a l'especial dels 10 anys, podrien haver-hi "canvis en els sistemes de producció i de distribució", és a dir, que els periodistes podrien escriure les seves peces en català i que la versió acabés sent la peça castellana.

Tot i això, el Grupo Zeta sap com mantenir intacte l'exquisit equilibri del seu buc insígnia. En vàries comarques majoritàriament catalanoparlants d'arreu del país, l'empresa manté acords de col·laboració amb diverses empreses d'autobús i autocar, mitjançant el qual els facilita exemplars gratuïts perquè els puguin repartir als seus usuaris. Així, com que la majoria de clients dels autobusos són catalanoparlants, esgoten de seguida l'edició en català. Els usuaris que pugen a l'autobús més tard, esgotada la versió catalana, es veuen obligats a consumir el diari en castellà, realitzant així un delicat contrapès que acaba repercutint de manera extremadament precisa en el balanç final de les proporcions català-castellà.

(font original)

www.HistoCat.cat

La Vanguardia, en català ?


Divendres, 30 de novembre de 2007 a les 19:00
Informa: Guillem

La Vanguardia té previst informar aviat del projecte d'una possible doble edició català-castellà, en sintonia amb la doble edició que ja fa anys funciona a El Periódico. Així es desprèn de les declaracions que el director de comunicació del Grupo Godó, Màrius Carlol, va efectuar ahir en el transcurs de la presentació d'un conveni entre aquest grup i la Facultat de Comunicació Blanquerna, i que recull el portal Comunicació 21.

Carol es va mostrar convençut que una doble edició català-castellà de La Vanguardia obtindria una major proporció de lector en català que no pas en castellà, al contrari de les dades que ofereix El Periódico on afirma que un 40% de les seves vendes són de l'edició catalana, i el 60% restant de la castellana (tot i que de fet no és exactament així, com informa en aquest article Tribuna Catalana). Malgrat tot, aquesta possible doble edició no està prevista a curt termini, caldrà esperar encara força temps per a que arribi a fer-se realitat, tal i com insinuava ahir el mateix Carol.

(font original)

www.HistoCat.cat

El descubrimiento de América es aragonés


(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)


El Periodico de Aragón 30/11/2007 - DANIEL MONSERRAT ZARAGOZA

La escritora Marisa Azuara presenta : ´Christoval Colón. Más grande que la leyenda´.

A contracorriente de las tendencias nacionalistas que pueblan el mercado editorial en los últimos tiempos para asegurar que Cristóbal Colón era andaluz, mallorquín o incluso catalán, Marisa Azuara acaba de publicar el ensayo histórico Christoval Colón. Más grande que la leyenda, editado por Amares, en el que asegura que Colón era italiano (de Cerdeña y no de Génova), que su madre era aragonesa (descendiente de las familias Sástago y Luna) y que la Corona de Aragón fue la gran artífice del descubrimiento de América. La turolense presentó su libro, ayer, en el Centro de Historia acompañada por el vicecónsul italiano en Aragón, Máximo Marchetti; el director de la Cámara de Comercio de Italia en Aragón, Brusterra y el director comercial de Amares, Luis Botella.

"Han sido dos años de estudios intensos y de revisión de documentos que prueban todo lo que concluyo. No ha sido un reto fácil este trabajo y menos en una época en la que priman los nacionalismos", aseguró Azuara que desgranó la descendencia aragonesa de Colón: "Colón era en realidad Cristóbal Picolomini de Sena, cuya madre era Isabella Alagón dIArbórea, descendiente de los Sástago y él era de Cerdeña, no de Génova".

Cristóbal Colón surge de limar su apellido verdadero (una sílaba por delante y otra por detrás) para dar origen a un nuevo linaje que sorteara la sentencia de felonía y lesa majestad que pesaba contra la familia desde que su abuelo se rebelara contra el rey de Aragón.

Por este motivo, "el descubrimiento de América se lo adjudicó Isabel para Castilla cuando fue un logro aragonés". El que puso el dinero para el primer viaje fue Luis de Santangel y los que organizaron aquella expedición eran todos aragoneses. Sin embargo, por el castigo que pesaba sobre su familia, "se tuvo que hacer por Castilla", explica Azuara que, concluyó asegurando que "las Capitulaciones de Santa Fe se hicieron con los fueros aragoneses. El problema es que la historia se ha escrito desde Castilla".


El que no diu aquesta escriptora es que un sard al S XIV era un català, i més si es tractaba de un Arborea: Eleonora d'Arborea, reina regent del regne d'Arborea (Sardenya), va néixer l'any 1.340 a Molins de Rei (Barcelona). El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà. La història dels Arborea és la història del regne de Sardenya. El director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Sardenya) el professor Francesco Cesare Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l'origen de la formació del actual estat italià:"El regne de Sardenya ha estat fet pels catalans. En la pràctica, l'estat italià va néixer pels catalans. Catalunya és l'origen de l'estat italià."

Jaume Jeroni de Bonastre, donzell habitant de València, com a nét i hereu de Joan de Bonastre, reconeix a Estefania Carròs d'Arborea, filla del difunt virrei de Sardenya Nicolau Carròs d'Arborea, que n'ha rebut 43 ll. 1 s. 3 d. en concepte de pensions degudes a Elionor de Pròixida i de Castellet, comtessa d'Aversa, corresponents als anys 1488-1492. (Document de la biblioteca de Catalunya).

De vegades la gent de lletres no sap restar : de limar su apellido verdadero (una sílaba por delante y otra por detrás) queda COLOMi , i no Colón.

Miquel Manubens
www.xpoferens.cat

www.HistoCat.cat