25.1.08

Independentisme monàrquic (I) : justificació


Fa prop de 600 anys que tractem amb funcionaris castellans i prop de 300 que sabem com les gasten, i ni així aprenem. Només en Tarradellas sabia sortir dient que tot havia anat molt be i que havien establert un gran “bon rotllo” desprès de reunir-se amb Adolfo Suarez i no haver aconseguit res de res.

El govern català actual, que si sap mentir, però molt malament, va afirmar que la reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat no es faria si no hi havien garanties d’aconseguir bons resultats, entre ells el traspàs de rodalies.

Finalment el Rubalcaba els va oferir traspassar Rodalies excepte el personal, la direcció, la decisió executiva , etc. etc. O sigui tot excepte la despesa i donar la cara.

I , això seria només fins el 2012, perquè a partir d’aquest any, segons la Comissió Europea, aquest mercat s’ha de liberalitzar. Ja veuen vostès lo llestos que son tots plegats.

I aquí va ser on en van recordar a Tarradellas, perquè si dius que no hi aniràs si no hi hauran resultats, dons no hi vas, i si vas, fas el que feia Tarradellas.

Això de les Rodalies es un forat negre. Per actualitzar la actual , insuficient i tercermundista xarxa de Rodalies-Barcelona son necessaris no menys de 6000 milions d’Euros, una xifra relativament petita del que seria fer un pla seriós i complert de la xarxa de trens de curt recorregut que necessita Catalunya si el que es vol ( de vegades ho dubto ) que la gent utilitzi el transport públic. Els polítics tenen les dades del Cens, allí tenen on vivim, i on treballem, i suposo jo que per el súper poderós ordinador de Hisenda (aquest es el millor, evidentment) fer un planell de una nova xarxa en funció de les necessitats de la gent, seria tant senzill com per al meu ordinador fer un tetris.

Ademes, a aquest assumpte se li esta donant una importància que no té, dons afecta a 150.000 persones, de les quals, la majoria no pot votar perquè son immigrants. O sigui estem creant un merder en un tema deficitari, que malgrat l’efecte mediatic, quan l’aconseguim només ens reportarà un trasllat de la insatisfacció de la gent, i mes despesa.

I es aquesta manca de visió practica dels suposats progressistes del país que sempre ens ha fet mal. Ens va fer mal quan van fer que la Generalitat s’enfrontes al rei Joan II, posant-li unes condicions totalment estúpides com no poder trepitjar Catalunya sense permís de la Generalitat. Ens van fotre mal quan, per culpa de no voler negociar la Unió d’Armes amb Olivares ( negociar no vol dir claudicar) ens van fotre en una guerra contra l’exercit castellà que posteriorment ens va costar la Catalunya Nord.

I ens van fotre ben fotuts quan quatre “vigatans” es van rebel·lar contra el primer rei en anys que jurava les nostres Constitucions, i es van aliar amb els anglesos amb un Pacte de Gènova que mai han complert, i ens van fer perdre les Constitucions el 1714, i el nostre líder es va amagar a la casa dels sogres a Sant Boi. De qui eren o que en pensaven els membres de la Diputació del General en aquell moment ningú en sap res.

I finalment els que ara son pijo-eco-progres ens van fotre en una guerra incivil contra l’exercit espanyol recolzat pels nazis alemanys i els feixistes italians tot per sortir el dia 18 de Juliol amb banderes negres o vermelles cridant revolució i comunisme, en comptes de sortir amb banderes republicanes reclamant simplement “democràcia”. I si el cop no hagués tingut oposició armada, i hagués simplement estat un “pronunciamiento” mes, potser de Franco recordaríem ara que va ser el inútil general al qui els americans van esborrar en un dia de la zona militar d’Àfrica per envair España a la II Guerra Mundial.

I desprès hauríem tingut Pla Marshall en comptes del que vàrem tenir.

I cada cop que veig a aquests del tripartit parlant de negociar amb Madrid, m’enrecordo de que Tarradellas no volia Estatut, sinó tenir les quatre diputacions, que l’Estat cedis tres o quatre competències al complert, i anar hi anant. Perquè si això hagués estat així. i Madrid s’hagués quedat Sanitat i Educació, les dues competències que han generat mes dèficit a la Generalitat perquè mai inclouen el creixement de la població ni la immigració, i en canvi ens haguessin traspassat la Obra Publica, ara tindríem un país preparat per a exportar industrialment, en comptes de tenirlo per a ser el bar i el prostíbul d’Europa.

Jo no se si les putes parlen català, però si se que desprès de 30 anys de tenir el control total sobre l’Educació, si truques a una Caixa Catalana, la musica d’espera que et posen es això que diuen “pop español”, i si et truquen per qualsevol cosa desde els “serveis centrals”, o truques a “atenció al client”, t’atenen en castellà.

Per tant, jo com els escocesos, no vull ni Estatuts ni Independència, vull simplement DEVOLUCIÓ, i tenir el mateix rei i les mateixes forces desarmades amb noiets sud-americans que el país veï, perquè posat a tenir un rei, millor tenir el rei mes “bribón” (o suposadament -sempre s’ha de dir suposadament- tonto) del mon, no els sembla?, i de pasada, desactivem dos enemics importants.

Per a mi es fundamental utilitzar la paraula "DEVOLUCIÓ". Tot el mon l’entén, i en canvi veu amb por mots com "nacionalista" o "independentista".

Ademès, un espanyol també l’entén, i desarma d'arguments als desconeixedors de l’historia (la majoria). I si no, es fàcil d’explicar: DEVOLUCIÓ vol dir tenir el mateix status que de 1492 a 1714 ( un estatus on segons ells som “Espanya” i segons nosaltres som “independents”. Així tots contents). Cosa que es perfectament asumible segons les disposicions transitories de la "seva" Constitució.

En publicitat, la simplificació del missatge es el triomf. I això de l'independència es un producte com un altre, que s'ha de "vendre" i ha de convèncer.


Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

properament : INDEPENDENTISME MONARQUIC (II) , EL DIA DESPRÈS.

www.HistoCat.cat

Zeitgeist: La pel·lícula de les mentides


Una pel·lícula interessant. Dura 2 hores, però crec que val la pena. Té tres parts independents: les mentides de la religió, les mentires del terrorisme i les mentires de la Reserva Federal dels EEUU.

Te subtítols en castellà. Aqui ho deixo, i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Veure la pel·lícula


Jordi Colomer

www.HistoCat.cat

Cervantes i les llengües mortes


“… Y a lo que decís, señor, que vuestro hijo no estima mucho la poesía de romance, doime a entender que no anda muy acertado en ello, y la razón es esta: Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego porque era latino. En resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las extranjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo esto así, razón sería se extendiera esta costumbre para todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni al castellano, ni aún el vizcaíno, que escribe en la suya”

(Miguel de Cervantes, el ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, capítulo XVI, 1605)

www.HistoCat.cat

La barretina a les Feroes




Sobre els powerpoints i el tema de la barretina catalana i la seva expansió, us envio una fotografia d'un grup de gent de les Illes Feroes vestits amb la roba tradicional. Em va cridar l'atenció perquè n'hi ha un de vestit amb barretina roja; de fet, tota la vestimenta d'ell té un cert ressò català.

El fet important és com la barretina sembla que és ben bé una peça de mariners, atès que els feroens també ho són de mariners, però com és que fins i tot la trobem allà a les Feroes?, tant se'n va estendre l'ús des del Mediaterrani? Algun català o mediterrani perdut per les Feroes?

Xavi Ribau

www.HistoCat.cat

20.1.08

La paraula Gallofol (Adj.) o La Gallofa, al Llatzer de Tormos


Estic llegint tot i que encara no l'he acabat, el "Llatzer de Tormos". A un capítol surt la paraula Gallofol. Aquest adjectiu ve del nom Gallofa.

La RAE ho té resgistrat. No se li escapi paraula falsa. Es pot mirar la definició que dona i la lliga amb el camí de Santiago.

El més curiós és buscar al corpus de la llengua Castellana. La seva pàgina Web: http://http://www.corpusdelespanol.org/

Es busca Gallofa i en vuit segles hi ha dues ocurrències. Quina paraula tan popular eh!!!!

Ara, el que m'acullona del tot es trobar aquesta paraula en un únic poblet de Soria, a on va néixer la meva àvia.

El tercer dia de la festa major es va menjant casa per casa fins la darrera una patxanga, i això li diuen la "Gallofa". Però no és pejoratiu, ni res. A la gallofa es recullen magdalenes, pastes i vi per repartir a la nit mentre es balla.

A la contrada, a la comarca no hi he vist paraula similar. Només al meu poble a això li diuen Gallofa. I només ho fan servir lingüísticament per nomenar aquest dia.


Jaume Valls

www.HistoCat.cat

Un grupo de académicos alemanes cree haber descubierto la identidad de la 'Mona Lisa'


(Europa Press - lunes, 14 de enero, 21.14)


BERLÍN, 14 (Reuters/EP) - Un grupo de académicos alemanes de la Universidad de Heidelberg cree haber solucionado el enigma, de siglos de antigüedad, que hay detrás de la identidad de la 'Mona Lisa' en el celebérrimo retrato de Leonardo da Vinci, que se encuentra expuesto en el museo Louvre de París.

Ahora, los expertos de Heidelberg aseguran que unas notas apuntadas por el conocido del autor y trabajador del Ayuntamiento de Florencia, Agostino Vespucci, en los márgenes de un libro en octubre del año 1503 confirman de una vez por todas que Lisa del Giocondo es la modelo de uno de los retratos más populares del mundo.

Muchos historiadores han barajado la posibilidad de que la sonriente mujer sea la amante de Da Vinci, su madre o el propio artista. Sin embargo, el estudio de los académicos alemanes concuerda con la hipótesis más aceptada hasta la fecha, que afirma que la modelo del cuadro fue Lisa Gherardini, la mujer del poderoso mercader de Florencia Francesco del Giocondo.

El descubrimiento que realizó hace dos años el doctor Armin Schlechter, un experto en manuscritos, despeja "todas las dudas" sobre la identidad de la 'Mona Lisa' y aclara las "escasas pruebas" de los documentos del siglo XVI, que dejaban "muchas posibilidades" abiertas a la interpretación, según un comunicado emitido por la biblioteca de la Universidad alemana.

En las notas que Vespucci anotó en su libro sobre el orador romano Cicerón, comparaba a Leonardo con el artista de la antigua Grecia Apeles y relataba que el pintor florentino estaba realizando tres cuadros a la vez, uno de los cuales sería 'La Gioconda', que significa feliz o alegre, además de sugerir el sobrenombre de la supuesta modelo.

Los expertos ya habían fechado el cuadro en la misma época, por lo que ahora aseguran que el descubrimiento de Heidelberg es un gran paso adelante, ya que es la primera mención oficial que hace referencia a la mujer del mercader. El historiador de arte de la Universidad de Leipzig Frank Zoellner afirmó que "no hay ninguna razón para que persistan las dudas sobre la existencia de otra mujer" y que todos los libros escritos acerca del enigma de la identidad de la mujer "eran innecesarios".

El comunicado de la biblioteca de la Universidad de Heidelberg explicó que la primera identidad con la que se vinculó a la 'Mona Lisa' la propuso Giorgio Vasari, un funcionario italiano, en torno a 1550, aunque ya existían dudas de la fiabilidad de este personaje, que hizo su afirmación medio siglo después de que fuera pintado el cuadro.

A pesar de que el descubrimiento ya se había publicado en el catálogo de la biblioteca poco después de producirse, había recibido muy poca atención hasta que un periodista decidió registrarlo.

www.HistoCat.cat

Fraga i la sang de Grimau


(per Vicent Partal - dilluns, 14 de gener de 2008)

Ignore si Joan Tardà feia una simple metàfora, quan va afirmar, la setmana passada, al congrés espanyol, que Fraga era un home tacat de sang. Si volia referir-se gràficament al suport que havia prestat prestar a la dictadura, no feia sinó indicar que aquest suport el tacava moralment de sang. Però és que hi ha més que metàfores en el cas del president d'honor del PP. Dies abans de l'assassinat de Julián Grimau Franco va demanar als seus ministres, un a un, si calia matar aquell comunista. Manuel Fraga Iribarne va dir que sí.

Els fets són prou documentats perquè no reste espai al dubte. Després d'un judici simplement il·legal i sense garanties, un tribunal militar va condemnar el cap comunista Julián Grimau a pena de mort. El consell de guerra es va obrir el 18 d'abril de 1963, quan Fraga Iribarne era ministre. Grimau fou condemnat per 'delicte continuat', i la sentència de mort va arribar al govern. Amb Franco formaven el govern dinou individus, set dels quals militars. El consell de ministres va durar més de deu hores i Franco, que temia la repercussió internacional, va demanar l'opinió dels seus ministres, un a un. Dos dels ministres, Vicente Fernández Bascarán (que ho era en funcions) i Fernando Castiella van manifestar dubtes. Fraga no. Fraga va apostar decididament per l'execució, l'assassinat, de Grimau.

Com a ministre de propaganda que era, a més, va fer editar dos fulls, que encara es poden trobar en algunes biblioteques, per escarnir la memòria de Grimau i difamar-lo. I va donar la cara davant els periodistes espanyols i estrangers defensant la condemna. Vint-i-set trets, el 20 d'abril de 1963 a les sis del matí, mataren Grimau. En una darrera mostra de crueltat, soldats de lleva foren obligats a formar part de l'escamot d'afusellament.

Tacat de sang Fraga Iribarne? I tant! De la sang, concreta, burocràtica, signada i rubricada, de Julián Grimau. No cal anar molt més lluny...

www.HistoCat.cat

13.1.08

Progressa la unitat del sobiranisme


(Editorial de la Plataforma Sobiranía i Progrés)

Si hi ha hagut alguna constant dins l'independentisme polític català ha sigut l'exagerada tendència a les lluites fratricides, al sectarisme i a les escissions. Algunes vegades arrelades en fermes divergències ideològiques, d'altres vegades atiades pels personalismes i les misèries de dirigents i militants, aquestes tendències caïnites s'han perllongat fins i tot allà on semblava que es trobarien més contingudes, és a dir, en l'àmbit de l'independentisme més institucional. En l'àmbit de la societat civil, però, sembla que la tendència és inversa. La multiplicitat d'organitzacions i corrents sobiranistes de recent creació ha suposat expansió i pluralització del moviment, però no el seu fraccionament ni la seva autodestrucció per la via de l'enfrontament intern. Les entitats sobiranistes mantenen bones relacions, teixeixen xarxes de col·laboració formal i informal i prenen iniciatives conjuntes per a difondre el projecte (o caldria dir: els projectes) del sobiranisme català. La última: la conferència pública organitzada a Barcelona per la Plataforma Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir i el Cercle d'Estudis Sobiranistes on assistirà com a ponent i convidat d'excepció el lehendakari Juan José Ibarretxe. Seguirem informant sobre aquest esdeveniment, sens dubte d'un gran interès pels i les nostres adherides.

www.HistoCat.cat

El Papa da la espalda a los fieles en antiguo ritual religioso


(Reuters - domingo, 13 de enero, 17.16)

CIUDAD DEL VATICANO (Reuters) - El Papa Benedicto XVI celebró partes de su misa del domingo dando la espalda a la congregación, restaurando un antiguo ritual religioso que no había sido practicado en décadas.

El Papa usó el altar de la antigua Capilla Sixtina colocado contra la pared, debajo de la dramática representación del "Juicio Final" de Michelangelo, en lugar de un altar situado en una plataforma móvil que permitió a su predecesor Juan Pablo II dar la cara a los fieles.

Un comunicado de la oficina del Vaticano para las celebraciones litúrgicas dijo que se había decidido usar el viejo altar, donde se colocan las urnas para las elecciones de nuevos Papas, para respetar "la belleza y la armonía de esta joya arquitectónica".

Eso significa que por primera vez en este tipo de celebración desde el Segundo Concilio del Vaticano, el Papa ocasionalmente dio la espalda a los presentes y se puso frente a la cruz.

También leyó la homilía desde el antiguo podio de madera ubicado a la izquierda del altar usado por el Papa Pio IX en el siglo XIX.

El conservador Pontífice nacido en Alemania está reintroduciendo lentamente algunos de los antiguos rituales dejados de lado después del Segundo Concilio del Vaticano, que sustituyó el latín por las lenguas locales, modernizó la Iglesia y fomentó el diálogo interreligioso.*

www.HistoCat.cat

Toponímia colombina


Amb relació a la toponímia catalana a Amèrica, per si interessa als senyors Bassa, Jordi Grau i als lectors d'aquest diari, puc afegir que Cristòfor Colom va utilitzar molts de noms de lloc de les costes d'Eivissa i de Formentera, com poden comprovar a la meva web cristobalcolondeibiza.com. Els més importants son Illetes, Mares, Rama, Mata, Caleta, Anguila, Barbaria, Formigues, Rates, Cabra, Saona, Galera, Camarí, Caragoler, Margalida i Martinet. Del llevant peninsular destaquen Campana (Benidorm), del Principat de Catalunya trobem Montserrat a les Petites Antilles, i altres catalanismes són Cheranero (per redós o recer), Retreta, Belpuerto, Belprado i Belaforma.

Tots els topònims esmentats varen ser usats per Cristòfol Colom entre 1492 i 1502. En qualsevol cas, els noms de lloc de les Pitiüses poden servir per ajudar a trobar els orígens del descobridor del Nou Mon.

Nito Verdera Escandell
Eivissa

www.HistoCat.cat

7.1.08

2008: el despertar del segle XVI als Països Catalans


(Extret del bloc de xavier Mir)


A la llum de les investigacions de Jordi Bilbeny, concretades darrerament en els llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya i La vida de Llàtzer de Tormos, cada cop és més clar que cal mirar amb lupa el segle XVI. Per a mi encara és massa aviat per saber què es pot concloure, però la lectura d'aquests dos llibres posa damunt la taula moltes coses que no lliguen o, més ben dit, que lliguen massa bé. Al llarg del 2008, el segle XVI renaixerà. Se'n parlarà. Ja existeix una xarxa de blocs i de persones que fa temps que aboquen informació, però aquesta xarxa farà el salt el 2008. La disponibilitat de gran quantitat de recursos a Internet accelera el procés i fa que moltes persones puguin fer-se ràpidament una idea dels elements principals. Auguro, per a l'any que som a punt de començar, un gran interès per la història, pels arxius, per la filologia; una revifalla espectacular. Hi ha persones que són molt reticents a admetre certes hipòtesis i que no volen entrar en discussió, perdre el temps. Però ells també es poden beneficiar d'aquesta explosió d'interès. Ens caldrà molta informació, molt de criteri. I ens sobraran els prejudicis i els apriorismes.

Per què el segle XVI? Què passa? Doncs passen coses en l'àmbit polític, en el religiós i en el cultural que en fan una de les etapes més interessants. Hi ha el Renaixement i l'Humanisme. La recuperació dels clàssics comporta també la recuperació de l'Imperi Romà i intensifica el desig de les monarquies europees d'erigir-se en imperis. L'emancipació de la cultura respecte de l'Església (Devotio Moderna, erasmisme, Luter, etc.) es viu d'una manera ben diferent a la Península Ibèrica. Els Reis Catòlics instauren la Inquisició, que a més de ser un aparell de control religiós és, sobretot, un aparell de control polític. Espanya, l'antiga Hispania, és un projecte d'imperi que interessa tant a la Corona d'Aragó com a la de Castella, però sembla que pel control d'aquest imperi s'està disposat a tot.

I quin paper hi té la impremta en tot això? Doncs aquest és un altre tema que s'ha de mirar amb deteniment. Josep M. Nadal i Modest Prats hi dediquen unes quantes pàgines a la seva Història de la llengua catalana. 2: El segle XV. El capitol X, “De l'edat mitjana a l'època moderna (1479-1519)” és tot ell de lectura recomanable per situar-se en el context. Molt concretament, però, a la pàgina 363 hi trobem una periodificació de la producció de llibres a les impremtes del País Valencià bastant curiosa. Resulta que entre 1473 i 1489 es té coneixença de 24 llibres (1,5 llibres/any); entre 1490 i 1506, de 79 llibres (4,9 per any, increment lògic); entre 1510 i 1520 es passa a 91 llibres (9,1 per any). I entre 1507 i 1509, què passa? Doncs que no hi ha cap llibre. Els autors diuen que “es degué produir una greu crisi”, però costa molt, moltíssim d'entendre que no en sortís ni un tractant-se d'un invent tan revolucionari.

El 1504 mor Isabel I de Castella i Ferran esdevé regent. El 1506 mor Felip I de Castella. Imaginem el moment històric. El matrimoni entre Ferran i Isabel deixava les dues corones a un pas de la unió, que arribaria amb l'emperador Carles, el seu nét. Però entre la mort d'Isabel el 1504 i l'arribada al tron de Carles el 1517 passen uns anys en que la formació de l'imperi és més que previsible i la batalla per l'hegemonia dins de l'imperi deu ser ferotge. Apareix la figura del cardenal Cisneros, tercer inquisidor general de Castella i regent a la mort dels reis Felip i Ferran (aquest darrer, el 1516). No n'hi ha per mirar-s'ho amb lupa? Tan descabellat és que primer es traduís al castellà una obra escrita en català i que després es fessin desaparèixer els exemplars publicats en català? Que potser no va fer coses molt pitjors la Inquisició?

Si teniu una mica de curiositat i voleu saber més sobre l'època, cada cop hi ha més recursos a Internet mateix. Podeu començar escoltant alguns episodis de l'espai En guàrdia de Catalunya Ràdio, amb Enric Calpena i l'assessorament d'Oriol Junqueras. A la Viquipèdia podeu fer tantes consultes com vulgueu. I feu una ullada a Histocat.cat per veure les darreres novetats. Més endavant potser podrem tafanejar catàlegs com aquest o anar a visitar la Institución Colombina a Sevilla.


www.HistoCat.cat

Les nacions petites són millors, segons el Financial Times


(Reproduït de www.tribuna.cat)

13/12/2007 · Antoni Reig

"Per a les nacions, el petit és bonic / For nations, small is beautiful", és el títol de l'article publicat al prestigiós diari britànic Financial Times el passat dia 4 i signat per l'articulista habitual Gideon Rachman, defensant la viabilitat i eficiència de les petites nacions que es doten d'estat propi. L'autor comença constatant que Europa s'està recomposant amb peces (estats) més petites i en els pròxims mesos n'apareixerà una nova en el mapa, Kosovo, un dels set estats sorgits de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia. La Unió Soviètica va desfer-se donant naixement a quinze estats, i actualment a l'Europa occidental hi ha converses per dividir Bèlgica en dos, mentre un partit independentista ha arribat al poder a Escòcia. El trencament dels estats és com el de les parelles, els matrimonis, són coses que passen. I quan la formació d'un nou estat es fa pacíficament, és normal celebrar-ho. "Estem en l'era dels estats petits", diu Rachman. Si mirem la lliga del benestar nacional, veiem que dominen els estats petits, segons les dades del Fons Monetari Internacional que classifica els estats pel seu Producte Interior Brut (PIB) per càpita. En aquest rànquing se situen en els primers llocs quatre o cinc estats amb una població al voltant dels cinc milions de persones, excepte el cas dels Estats Units, que estan en quarta posició. Una altra classificació es la del The Global Peace Index , feta per Economist Intelligence Unit, que situa als estats en funció del criteri d'homicidis i població empresonada. L'estat més pacífic és Noruega i vuit dels deu primers classificats tenen poblacions al voltant de deu milions d'habitants. The World Economic Forum's, que mesura els índexs de competitivitat, diu que cinc dels set estats mes competitius tenen poblacions al voltant dels deu milions de persones. En canvi, dels cinc estats més poblats del món, sols els Estats Units són rics, cosa que no es pot dir de Brasil, Xina, Índia i Indonèsia.

www.HistoCat.cat