25.5.08

Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl


Del extraordinario rendimiento de la patata: a propósito de Marisa Azuara y su Christoval Colón…

Hace un tiempo, en el suplemento cultural de La Vanguardia, aparecía la crítica de una novela histórica al uso en la que unos personajes medievales, anteriores al descubrimiento de América, se sustentaban de patatas; “no más patatas”, clamaba el sufrido crítico literario, sin duda harto de tener que digerir novelas presuntamente históricas.

Muy a nuestro pesar hemos tenido que recordar aquella frase al leer el libro de Marisa Azuara, Cristóval Colón: Más allá de la leyenda. No quiero parecer ingrato. Lo sería a todas luces si olvidara que su autora dice reconocer mi “labor”. Tomémoslo por el lado de la benevolencia. Muchas gracias, Marisa. Pero, queramos o no, la verdad ha de estar por delante de la gratitud. Si algo nos parece erróneo, conviene aclararlo, venga de donde venga, aunque sea de la persona más benevolente y cortés del mundo.

No quiero entrar en la temática colombina. No sé fehacientemente dónde nació Colón, ni de dónde procedía su familia. Como desconocedor del tema, si tuviera que señalar necesariamente y sin escapatoria un lugar, marcaría la casilla de Génova, fiado en el parecer de eminentes historiadores. Por tanto, más allá del lugar común he de decir “no sé”. Y si alguien apunta a un origen catalán, balear, portugués, o sardo de manera medianamente sensata y bien argumentada, diré “tal vez”.

Por tanto, no me meto en el tema de Colón. Pero sí me meto y me entrometo en el tema de fray Bernardo Boyl. Sobre el personaje Boyl se había llegado, tras una cadena de errores y distorsiones, a cierto nivel de serenidad. Y aquí Marisa Azuara nos ha querido colar una patata, aunque sea una patata complementaria al guiso principal. No hay ningún documento conocido y publicado que acredite una procedencia sarda del Bernardo Boyl que fue con Colón a América en 1493. Ninguno. Ciertamente nada sabemos sobre su familia. El único documento claro que tenemos sobre su origen se refiere al Zaidín aragonés. El entorno catalanoaragonés de Boyl es claro, desde su pertenencia al clero ilerdense a su traducción del De religione de Isaac del latín al “aragonés”, pasando por su labor de secretario del arzobispo cesaraugustano y su amistad con Pedro Zapata. El registro de la Cancillería de Juan II en el que aparece la mención de Bernardo Boyl dice “evidentemente” lo que dice, no lo que Marisa Azuara le hace decir. No nos detenemos en la presunta grafía latina de Cerdeña como Çaydina (?); basta señalar que en los documentos de la época y más en el contexto en el que se expide el registrado, Cerdeña puede ser un reino o una isla, pero difícilmente se la identificará con un locus, denominación más propia de lo que hoy llamamos (nótese la etimología) una localidad.

En fin, si para lograr un Boyl sardo se quieren formular hipótesis problemáticas sobre la identificación de la localidad mencionada en el registro de la Cancillería de Juan II, háganse. Pero por el Monteserrate siciliano no paso. No, Marisa, no. A tenor de la documentación, no hay la menor duda razonable de que la ermita de la Santísima Trinidad habitada por Boyl era la del Montserrat catalán; Boyl no fue benedictino ni abad, pero sí superior del grupo de los ermitaños del Montserrat de Cataluña. En este aspecto la documentación es clarísima, por más que la escritora se empeñe en embrollarla. El mayor tubérculo está todavía por arrancar. Se trata del disparate de cambiar los condados de Rosellón y Cerdaña, pignorados por el rey Juan a Francia, por Rosellón y “Cerdeña”. Nos ahorramos cualquier comentario, aunque imaginamos la irritación de los lectores medianamente instruidos en historia cuando vean que se les cree susceptibles de tragar tal tomadura de pelo.

La autora formula, además, otras afirmaciones inquietantes. De San Francisco de Paula se está celebrando el V Centenario de su muerte y, respecto a su familia, los historiadores más serios y sesudos sólo han podido establecer, después de que durante siglos prevaleciera la errónea tesis de que se apellidaba D’Alessio, que su verdadero apellido fue, según documentos coetáneos de plena fiabilidad, Martolilla, y que sus padres se llamaban Giacomo y Vienna. Marisa Azuara, en cambio, nos dice sin pestañear que Francisco de Paula era miembro de la nobleza valenciana (!).

Al parecer la obra Christóval Colón más grande que la leyenda es la primera entrega de una trilogía. O sea que habrá más, dicen: una novela histórica y otra de ficción. Si tuviéramos que juzgar por lo que se dice de Boyl, la continuación será más de lo mismo, pero ahora ya bajo apariencia de relato y con reconocimiento del carácter ficticio. Nos tememos seguir asistiendo a un ejercicio de desinvestigación y puzzle con trampa, a la facilidad de inventar, al desparpajo rentable de colarnos patatas.


Josep M. Prunés, O.M.

NOTA: el P. Josep M. Prunés es actualment el millor especialista sobre Fray Buyl

www.HistoCat.cat

12 Comments:

Anonymous Anònim said...

Dir-li Colón quan és la forma que sabem segur no es deia, ja és tota una traició i una mostra de poc rigor. Diferenciar catalans de malloquins o balears, és mala fe.
A partir d´ací...

8:20 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Que és el Zaidin? i l´aragones és una llengua o un castellà mal parlat? Zapata pot ser Çapata, i el Montserrate sicilià és tan legitimament català com ho és un sard nascut a l´Alguer i en aquells temps a qualsevol part de l´illa. Més que llum aquesta gent fa fum

8:29 p. m.  
Anonymous Anònim said...

A mi lo que me hace gracia es que los catalanes se apropian de todo lo bueno pero por ejemplo no se hacen responsables de que es en los territorios de la corona de Aragón donde existen mafias como la propia mafia siciliana, la camorra napolitana, y la mafia calabresa. Alguna razón habrá digo yo.

Por otro lado desde los tiempos de Jaime primero la corona de Aragón estaban formados por reuinos con sus propias estructuras sociales. Decir que Cataluña se compone de Cataluña, las Islas Baleares y la Comunidad Valenciana es como decir que España se compone de España y los paises de america hispanohablantes

5:08 p. m.  
Anonymous Anònim said...

1er. es veritat que són llocs on hi ha mafies, i nosaltres no en pasem en absolut, podria ser una herencia catalana? potser si. Ja ho deia Quevedo que mentre hi hagues pedres i catalans castella tindria guerra. Els catalans no som bledos, pacifics i tontots, tenim molta més mala llet de la que es pogui imaginar i només cal mirar la guerra civil qui la va sostenir fins al final, quines industries i la resistencia al franquisme el mateix.
Segón ara mo en diuen espanya pero en diuen hispanoamerica, abans de que s´independitzesin si en deien espànya. A més aquesta espanya que vol incloure i fer seus catalunya, valència, aragó o Balears sota el prisma castellà, dir espanya, ja és una bestiesa més gran que dir una Catalunya que era la punta de llança d´uns regnes que ella va crear, donà institucions i ajudà a engrandir.

9:56 p. m.  
Blogger Talaiòtic said...

Un tema interessant aquest sobre les màfies als antics regnes catalans de l'actual Itàlia. Hi té a veure la catalanitat en açò? És possible, però cal tenir en compte que A TOT ARREU on els catalans ens vam establir s'hi va escampar posteriorment una malaltia infecta anomenada CASTELLA, amb la seva gran habilitat, gentilesa i respecte amb la diversitat de nacions, les institucions i la societat pròpies d'aquests llocs. Potser és per aquí que cal cercar la relació tant del naixement tant de les màfies com dels fronts d'alliberament com el polisari o altres...

10:12 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Sois la caña. Sabia que saldriais por ahí. Con tal de defender que la mafia , la camorra no tiene origen catalán sois capaces de contradecir vuestras premisas historicas. :D :D

5:09 p. m.  
Anonymous Anònim said...

WIKIPEDIA:
La Camorra, equivalente a la mafia siciliana, nace en Nápoles alrededor del siglo XIV. La etimología del termino «Camorra» es bastante incierta y se presta a bastantes interpretaciones, pero la más aceptada es la tesis de que «camorra» viene del español «gamurri», que era el nombre con el que se individualizaba a las bandas de malhechores que abundaban en las montañas de España.
La questió es que al segle XIV no hi habien "españoles" sino catalans a Napols.

7:53 p. m.  
Blogger Talaiòtic said...

Així idò, si la Camorra neix al segle XIV, no tindria res a veure ni amb els catalans ni amb els castellans, ja que diria que la presència catalana a Nàpols és a partir del s. XV no?

La bona notícia és que veig que alguns ja comencen a tenir tan assumit el veritable passat català que fins i tot ja cerquen relacionar la nostra nació amb qüestions negatives que afecten diferents països...

Salut i democràcia!

7:13 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Wikipedia:

Una delle ipotesi storiche vede la Camorra nascere e svilupparsi in periodo medievale nei quartieri bassi della città portuale di Cagliari e intorno al XIII secolo, quando era necessario per Pisa che allora regolava la politica del luogo, controllare gli isolani ed evitare che questi potessero unirsi e creare sommosse. Furono usate bande di vigilantes locali, mercenari isolani armati e decisi il cui compito era quello di pattugliare i diversi borghi e mantenere così l'ordine pubblico. Tale gestione di potere, soprattutto queste libere associazioni di mercanti-mercenari passeranno dalle mani dei governanti pisani a quelle dei governanti di Aragona. Attraverso i sardo-ispanici questi gruppi lasciano Cagliari e raggiungono la Campania e ivi si stabiliscono nel XVI secolo, durante la dominazione spagnola.

10:12 p. m.  
Blogger Talaiòtic said...

Interessant, anònim. Si ho he entès bé segons aquesta hipòtesi la Camorra té l'origen a Sardenya amb la dominació pisana, quan per mantenir l'ordre públic s'empraven vigilants locals i mercenaris armats que patrullaven pels pobles.

Aquesta forma de gestió de l'ordre públic passaria dels governants pisans als governants catalans (ells en diuen "Aragó"). A través dels sards-"hispànics" deixen Càller i arriben a la Campània on s'estableixen al s. XVI, durant la dominació "espanyola".

11:52 a. m.  
Anonymous Anònim said...

L'imperi català, que arriba al seu cim durant el regnat de Carles V (els barcelonins celebrant amb grans festes la proclamació de Carles com a hereu de l'emperador Maximilià, el 1519, i veient com s'acomplia als seus ulls la vella profecia d'Eiximenis, que els catalans tindrien per monarca un rei del món), va ser un continu aglutinar territoris al voltant del pacte, de l'enteniment i del comerç, deixant totalment al marge la nacionalitat o la llengua que parlessin. De seguida es buscaven vincles matrimonials amb les persones prominents de cada territori, s'hi establien consulats, i es creava una aliança en virtut d'un interés mutu. Això, diu en Josep Barba (historiador de l'indi Baruta), és una idea feliç, i al voltant d'ella es creà un imperi. Arriben els castellans, però, amb qui també -com hem fet sempre- ens havíem casat profusament per establir vincles de sang, i ells no són bilingües, ells no negocien, ells no pacten. Ells ho fan tot "por cojones", "porque ordeno y mando" i el "se van a enterar". Això és una idea infeliç. I tal com la idea feliç va fer créixer el nombre de territoris i estendre's les possessions del rei, amb la idea infeliç, la taca al mapa es va encongint i es torna petita. Al final, Castella (l'Ejpaña d'avui), es queda amb la Península retallada pel tros de Portugal, quatre illetes aquí, cinc allà i Ceuta i Melilla, que cauen de madures. I territoris peninsulars contumaçment desafectes des de fa 500 anys. I ells, "erre que erre". La idea infeliç.
Mentrestant, la Unió Europea es forma entre països sobirans que veuen beneficis en el pacte, es funda un parlament, es tracen unes lleis, es procura d'afavorir uns vincles comercials, es respecten les idiosincràsies nacionals dels seus membres... si fa no fa, s'està reproduint allò que ja existia dels segles XIII al XVI, una Confederació Catalana, però sense el nostre protagonisme. I els països fan cua per entrar-hi!
La idea feliç. Allò que un castellà serà incapaç de parir mai. En aquest estat de coses: què és una màfia sinó el cantó fosc de la família? Una màfia és això: la versió "xunga", corrupta i negativa de la fidelitat a un clan i als vincles de sang. La idea feliç corrompuda per la idea infeliç!!

7:36 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl

Pues tambien esta mal la wikipedia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bernat_Bo%C3%AFl

6:18 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home