Quan Espanya comença a semblar Sèrbia
per Vicent Partal
dijous, 10 de juliol de 2008
Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions d'ahir al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.
Aquest manifest que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica. I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.
El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública.
El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir ahir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa. I així ahir vam poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ahir ho vam sentir als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arribaven a la cridòria.
Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 10:50 p. m.
4 Comments:
Bueno, realmente los que usan el deporte como arma politica creo que han sido basicamente los catalanes, pero bueno, explicaselo a un ruc catalá :p
Que facil resulta para algunos hablar, arma política del deporte supongo que lo deirá por las becas del plan ado, por la negativa a que las federaciones catalanas puedan competir internacionalmente por la oposición de la federación española, seguro que hay importantes argumentos deportivos para esa postura, incluso en los casos como en Rugbi y futbol en que la federación catalana es anterior a la española, claro que lo buestro és el fascismo el de Franco y por lo que se ve aún seguis con lo suyo claro eso no és política es solo que soy mierda. -
Que si hombre, que si.
Hay selecciones que compiten internacionalmente, en deportes en los que no les importa a la federación internacional que no participe España.
las becasADO son para particpar en los Juegos Olimpicos en los que incluso el Reino Unido va Unido. Asi que no entiendo la chorrada que sueltas de chantaje.
mejor que la generalidad se gaste el dinero en sus atletas que en el hermano de Carod Rovira y otros asesores. Con cada sueldo hay para dos becas deportivas
Pregó íntegre de l'11 de Setembre de 1714:
Bàndol que Rafael Casanova i Antoni Villarroel van manar pregonar per tots els carrers de Barcelona l'11 de Setembre de 1714:
«Es fa saber a tots generalment, de part dels tres Excel•lentíssims Comuns, considerant l'opinió dels Senyors de la Junta de Govern, persones associades, nobles, ciutadans i oficials de guerra, que separadament estan impedint que els enemics s'internin a la ciutat; atenent que la deplorable infelicitat d'aquesta ciutat, en la qual avui rau la llibertat de tot el Principat i de tot Espanya, està exposada en l'últim extrem de sotmetre's a una sencera esclavitud. Notifiquen, amonesten i exhorten, representant així els pares de la Pàtria que s'afligeixen de la desgràcia irreparable que amenaça el favor i injust enverino de les armes franc-espanyoles, fent seriosa reflexió de l'estat en que els enemics del Rei N.S., de la nostra llibertat i Pàtria, estan apostats ocupant totes les bretxes, talls, baluards del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant i Sta. Eulalia.
Es fa saber, que si després, immediatament d'oïda el present pregó, tots els naturals, habitants i altra gent hàbil per a l'exercici de les armes no es presenten a les places de Junqueras, Born i Plaça de Palau, a fi que units amb tots els Senyors que representen els Comunes, es pugui rebutjar els enemics, fent l'últim esforç, esperant que Déu misericordiós, millorarà la sort.
Es fa també saber, que sent l'esclavitud certa i forçosa, en obligació dels seus càrrecs, expliquen, declaren i protesten els presents, i donen testimoni a les generacions venidores, que han executat les últimes exhortacions i esforços, queixant-se de tots els mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguin a la nostra Pàtria comuna i afligida, i extermini tots els honors i privilegis, quedant esclaus amb els altres espanyols enganyats i tots en esclavitud del domini francès; però així i tot es confia, que tots com|com a verdaders fills de la Pàtria, amants de la llibertat, acudiran als llocs assenyalats, a fi de vessar gloriosament la seva sang i la seva vida pel seu Rei, pel seu honor, per la Pàtria i per la llibertat de tot Espanya.
I finalment diuen i fan saber, que si després d'una hora de publicat el pregó, no comparegui gent suficient per executar l'empresa ideada, és forçós, precís i necessari cridar i demanar capitulació als enemics, abans d'arribar la nit, per no exposar a la més lamentable ruïna de la Ciutat, per no exposar-la a un saqueig general que profani els Sants Temples, i al sacrifici de nens, dones i als religiosos. I per a que a tots sigui generalment notori, que amb veu alta, clara i intel•ligible sigui publicat per tots els carrers de la present ciutat.
Dau a la casa de l'Exquíssima Ciutat, residint al Portal de S. Antonio, presents els Excel•lentíssims Senyors esmentats i persones associades, a 11 de Setembre, a les 3 de la tarda, de 1714».
Publica un comentari a l'entrada
<< Home